Editorial
La provisionalitat al CEIP Les Glòries
Escola Mallorca
Tutories: l'estat de la qüestió
L'organització de la tutoria
Els tutors i els estudis de música
Tutories, un error semàntic
El Bosc Antròpic
Principis d'educació sexual
Breus
El Ximple Escolar

Tutories, un error semàntic

Proposo que el llatí torni a les escoles. Però no el llatí de sotana. Sino el de veritat. Aquell el qual coneixement no solament et fa pensar- cosa ja de per sí impressionant en els temps que vivim- sino aquell el qual coneixement et fa saber qué dius i, per tant, com actuar.

Fa la impressió que no se sap ben bé què és una tutoria, per què serveix i quin és el seu objectiu. La cosa és greu, perquè demostra que parlem amb paraules el significat de les quals no sabem. I encara és més greu quan els que utilitzen les paraules son persones a les quals l’Estat els reconeix una qualificació.

Pel que fa a la paraula « tutoria », he arribat a la conclusió que ningú, inclosos els mestres, no sap què és. Per tant, el que fa cadascú és donar-li la interpretació que millor entén.

“Tutoria” té la mateixa arrel semàntica que les paraules “tutel.la” i “tutor”. Tutoria és la consequència d’actuar com a tutor. Aquesta paraula prové del llatí Tutor, -oris que signifca “vetllar per”, “defensar”, protegir de”. Però també significa “protegir-se contra”, “allunyar-se de si” o “guardar-se dels perills”. En la meva opinió, la interpretació que molts mestres i professors fan de la tutoria és la continguda en la segona part del significat. Més que vetllar pels alumnes, defensar-los o protegir-los, el que fan es vetllar pels seus propis interessos i protegir-se contra totes aquelles situacions que els fan ballar la cadira o la seva posició dins la organització que representa una escola o institut. El que fan es guardar-se dels perills.

Aquesta interpretació no la fan perquè coneixen conscientment els significat de la paraula “tutoria”, no. Ho fan de manera inconscient, per pur instint de supervivència. Per ells la tutoria és una feina més, un tràmit més, un risc més del seu treball quotidià.

Els professors, els mestres i molts altres professionals de tots els sectors formen part d’una societat, la nostra, on la mediocritat és la nota més alta. Una societat en guerra competitiva on cadascú vetlla per sí mateix, mantenint la seva posició a costa del que sigui, per tal “d’anar tirant”, per fer bullir l’olla.

Com que no sabem l’arrel de les paraules, no sabem el que diem i si no sabem el que diem, no podem saber el que fem. Pel que he pogut esbrinar, cap mestre o professor fa una tutoria igual. La fan “sui generis”, “modus propii”, es a dir, a la seva bola. I el pitjor és que els clients -els alumnes- i els pares dels clients -els quals financien la operació dels clients/alumnes- s’ho creuen tot. Queden impressionats. La pregunta és de què.

En qüestió d’Ensenyament, aquesta crítica és extensiva als responsables polítics, que tampoc sabem massa el que fan, per què pocs d’ells saben el que diuen. Més que professar una fe en un objectiu social, el que fan és professionalitzar aquesta fe en un objectiu individual que els permeti escalar posicions dins la organització- en aquest cas, politica- a la qual pertanyen. Aquest fet és un atenuant respecte del comportament dels ensenyants i educadors. Però no el justifica.

Per últim, els pares. Són acomoditicis. Protesten, sí, però no massa. I sempre en els llocs inadequats i en situacions informals. Manca la contestació immediata, “a peu de porta”. Si les explicacions del “tutor”, o el seu comportament, és inadequat, cal dir-ho allí mateix. Fer-li saber que hom no està satisfet, i que ha de millorar.

Proposo que el llatí torni a les escoles. Però no el llatí de sotana. Sinó el de veritat. Aquell el qual coneixement no solament et fa pensar- cosa ja de per sí impressionant en els temps que vivim- sinó aquell el qual coneixement et fa saber què dius i, per tant, com actuar.

Gerard Alcázar i Salas
AMPA CEIP Llorers