Carles Ferrer

Se suposa que els catalans, o si més no els que vivim a Catalunya, tenim una certa fama de complidors, de seriosos en la feina i en les responsabilitats que corresponguin. Segurament és una de les poques visions sobre nosaltres que compartim, en major o menor mesura, amb els qui no viuen aquí.

Doncs serà que no, parafrasejant i traduint una frase de moda. Resulta que som tan xulos i estem tan pagats de nosaltres mateixos que ens dotem de lleis que després no ens atrevim a dur a terme. Això si, quan les legislem ens encarreguem de publicitar-les, d’exaltar-ne l’avenç que representen, els avantatges que ens reportaran, etc.

Mireu, ara, l’article sobre el compliment de la llei sobre l’obligació d’usar el català com a llengua vehicular al nostre ensenyament. Quantes esperances. Finalment, després de segles podem gaudir, més encara, tenim dret a rebre l’ensenyament en la llengua del país (no de manera total esclar, que no som un país normal del tot). Gràcies democràcia, gràcies transició, gràcies món polític, gràcies societat esforçada i desperta. Gràcies per no res. A l’hora de la veritat tot aquests presumptes treballs no serveixen per a res. Aquí, a aquest país covard, temorenc i deixat, sobre els drets reconeguts legalment predominen el fes-ho com vulguis, ja sigui per comoditat o per mala fe, que també n’hi ha. Sobretot no ens compliquem la vida. Hipocresia pura. Ja és trist, ja, que això pugui passar, també, al món de l’ensenyament. És més fàcil fer enquestes de coneixement i ús de la llengua que després desmenteix la pròpia realitat. El català és una llengua de futur. D’un futur enregistrat en cintes per passar-les en un no massa llunyà Fòrum a l’apartat de llengües mortes. Això és lu que hi ha.