Perquè encara en quedem alguns (cada cop menys) que defensem fermament l’escola pública, cal estar contra els quintacolumnistes infiltrats en el cos docent, especialment de secundària. Són aquells docents, que no defensen res més que els seus privilegis, la seva comoditat, el seu estatus. Són aquells que desprecien l’alumnat i les seves famílies. És a dir, desprecien aquells gràcies als quals tenen assegurat el sou a final de mes.

Són molts o són pocs aquests docents? Essent pocs reïxen en la seva tasca de corrupció del sistema. Són una plaga, una lacra, un càncer. I uns dels primers interessats a acabar-ho haurien de ser els seus mateixos companys de professió que, callant o protegint-los, fan caure sobre el seu col·lectiu l’estigma de la incompetència i la desídia. I d’això no se’n pot culpar l’Administració pública, és una qüestió de valentia i de compromís.

Naturalment, quan hi ha queixes de seguida diuen que les famílies es fiquen on no els interessa, que no en saben, que ho deixin als professionals. És el mateix que deia Franco respecte de la política: no us hi fiqueu que nosaltres sabem que us convé.

Però ens ha d’interessar, o no. tot el relacionat amb els nostres fills? Molts d’ells deuen ser pares i haurien d’entendre-ho.

Cal dir que entre els pares hi ha una mena de llei del silenci. Hi ha por i sensació d’impotència. Alguns abandonen, entre tristos i indignats, l’escola pública cap a l’escola concertada. Quedant-se i reclamant allò que els pertoca temen represàlies cap als seus fills, cosa que alguns ja han hagut de patir. D’altres es resignen a una situació en què se senten indefensos. Quanta por als nous inquisidors, a la casta dominant. Quina manca de confiança en les possibilitats reals de la llibertat i la democràcia.

Hi ha famílies, hi ha nois i noies, expulsats de l’escola pública pel sistema i pels seus gestors. Quants més n’hi haurà?

Ja podem anar fent Eixamples Escolars i tot el que vulguem. Ells, aquesta petita porció de professorat activament negatiu, amb tants d’altres que tomben la cara cap a l’altra cantó, ho boicotejaran tot. Quintacolumnistes se’n diu d’això.

No demano, exigeixo que les autoritats polítiques i l’administració pública, que ha de ser instrument i no part, actuïn en favor dels seus administrats, que prenguin cartes en aquests assumptes. I no aplicant la legislació vigent, que sembla més aviat una assegurança de la impunitat, sinó que en creï una de nova per a mantenir a ratlla aquest virus (un d’ells) que infecta una part bàsica del nostre sistema educatiu amb gravíssimes repercussions cap als nostres fills i el conjunt de la, desencisada i atemorida societat.