Dels recursos materials de què disposa l’escola pública, de l’aportació dels pares i mares, i del paper que en realitat hi hauríem de jugar, en tot plegat, se’n poden dir moltes coses. És una història (o, més ben dit, molts fragments d’una mateixa realitat) que es pot explicar, veure i, sobretot, viure des de moltes òptiques diferents. I no sempre és fàcil fer girar el prisma perquè s’hi reflecteixen totes les cares. Aquesta és una de les moltes interpretacions possibles.

Cada any és el mateix: primer toca pujar la “cuesta de enero”; després arriba la primavera al Corte Inglés, i mentre desfem les maletes de vacances els diaris comencen a bombardejar amb “la tornada al cole”. Després vindran els Reis... però això ja és una altra història.

La tornada a l’escola és per a la premsa un dels tòpics obligats de la temporada. En aquests articles, centrats habitualment en la despesa que comporta per a una família mitjana (“Un agujero en el bolsillo familiar”, “La butxaca plora en la tornada al cole”...), el quart poder deixa perdre l’oportunitat d’aprofundir en noves problemàtiques socials, com ara la situació de cada cop més famílies immigrades, que no viuen això com una segona “cuesta de enero”, sinó com un autèntic calvari. Per a aquests pares, la despesa de la tornada al cole mai no és equiparable al que es gasta la “família mitjana” per Nadal i Reis (tal com es pot llegir en aquests articles), perquè senzillament no es poden permetre aquesta frivolitat. I en canvi, els hagi tocat o no la loteria de les beques de menjador, els seus fills han de menjar cada dia. Però potser aquesta també és una altra qüestió...

Cal una revisió de les concessions d’ajuts, per adaptar-la a la nova realitat social.

Tornem als diaris, i a les despeses de la tornada al cole. Excepció feta de les famílies amb necessitats (i no només educatives) especials, per a la majoria hi ha una part d’aquesta despesa que és fàcilemnt assumible, ja que és inherent al creixement dels fills: canvien de talla, i de peu; per tant, i no només per anar a l’escola, cal vestir-los. El que potser no és tan evident és que l’escola, també l’hàgim de vestir els pares. Perquè això passa, a l’escola pública; com que les dotacions pressupostàries no cobreixen totes les necessitats, quan cal, els pares (a través de les AMPA) trenquen la guardiola per comprar mobiliari per a la biblioteca, o jocs i joguines per als racons que es fan a l’aula, o altres equipaments gens superflus.

La despesa “estrella” és, sens dubte, la dels llibres de text. Deixant de banda la gratuïtat dels llibres de text anunciada pel Departament d’Educació, hi ha una opció molt sostenible (quina cosa més curiosa: tants mesos sentint-la cada dia, aquesta paraula, i, de cop, sembla que hagi desparegut del diccionari; per a què deien que servia, la sostenibilitat...?). Doncs bé, els llibres es poden reutilitzar, amb la qual cosa no només reduim la despesa familiar, sinó també la factura que en paga el planeta.

Ens queden, però, els llibres de consulta. Aquest tema també el toquem, els pares: una altra desembutxacada per actualitzar el fons. Perquè mirar de fer un treball de geografia política amb un atles de 1980 és poc menys que impossible (a no ser que només ens interessin les fronteres de l’Estat espanyol, que aquestes no es mouen ni amb un terratrèmol...). Veritablement, mirant alguns prestatges (Ostres!, la biblioteca de Félix Rodríguez de la Fuente; només hi falta l’enciclopèdia Salvat El mundo de los niños!) hi ha biblioteques escolars que semblen arxius històrics. I no parlem de les mancances pel que fa a fons en suport audiovisual i formats més interactius...

Aquestes són les principals despeses que surten a la foto que cada any fan els diaris, quan s’ocupen de la tornada a l’escola. En canvi hi ha una sèrie de despeses “fantasmes”, que no apareixen enlloc (bé, a l’extracte del banc sí que hi surten, és clar!). I és que, un cop superada la “cuesta de septiembre”, comença el degoteig de despeses que els pares han d’assumir per conceptes com sortides i activitats educatives, material comú per a l’aula... elements imprescindibles en el desenvolupament del projecte educatiu de centre. Això fa pensar que haurien de ser assumits per l’Administració, en virtut d’aquell supòsit de gratuïtat de l’ensenyament públic.

O no?

Segons les dades disponibles, la mitjana de l’aportació de l’Administració se situa cada curs entre 20 i 25 euros per alumne. L’aportació de les AMPA és, en alguns centres, equiparable als diners que rep el centre per part del Departament. Sembla, per tant, que els pares destinen una partida pressupostària important per suplir la manca de recursos.

Un gir de 90 graus

Aquí tenim un dilema; girant cap a una banda el prisma hi ha un discurs meridià: com pot ser que les despeses de la pública no quedin totes cobertes i, en canvi, s’estiguin concedint ajuts a centres concertats que separen l’alumnat per sexe...?

Ara girem cap a l’altra banda: realment els pares no hem d’aportar res, en l’educació dels nostres fills? Aquesta coresponsabilització –un discurs que ha calat fa temps a la sanitat pública- és necessària i té efectes molt positius en el servei.

Potser caldria definir clarament el model de participació dels pares i les mares a l’escola pública. Perquè hi ha moltes maneres d’exercir de pares a l’escola: hi ha pares i mares que fan de bombers –apagant focs i tapant vies d’aigua sempre que cal-; hi ha pares i mares empresaris –que gestionen les activitats extraescolars, el menjador... i passen més hores al despatx de l’AMPA que a casa seva- i pares i mares que fan de clients.

Epíleg

Aquest escrit pretenia tenir un eix central (què pintem els pares a l’escola), però la quantitat d’aspectes que se’n deriven fa que al final, les branques tinguin més envergadura que el propi tronc. L’escola pública és també una mena d’arbre amb moltes branques. Diuen que alguna vegada va ser un arbre robust; ha passat èpoques de sequera, i ara sembla que torna a córrer sava nova que l’ha de fer rebrotar. Però, les arrels, ningú no sap com estan; si de tant créixer, cercant aquella aigua innexistent al desert educatiu de tants anys, i esforçant-se malgrat tot per nodrir l’arbre, s’han afeblit i els falta l’energia per fer-lo créixer.

En tot aquest símil, l’Administració hauria de ser l’aigua de regar (i no de pluja, que l’escola pública s’ha d’alimentar amb constància, sense esperar que les ajudes caiguin del cel o que arribin de la mà d’ànimes caritatives o pares voluntariosos). D’aquestes arrels, una petitíssima part la representem els pares, que volem ajudar, però ja no sabem en quin camí avançar ni si ens queda energia per fer-ho. La part més important és, sens dubte, la dels mestres. Però això sí que ja és una altra història...

Redacció