Musulmans a Catalunya

Ja que en aquest número d’Eixample escolar parlem d’integració, val la pena comentar aquest llibre de recent aparició, Musulmans a Catalunya (Angle Editorial, 2004), d’Àlex Seglers. És una obra documentada, que proposa una política concreta per al repte de la integració i la llibertat religiosa. L’anticlericalisme de brometa fàcil que perviu a Catalunya, explicable per la història recent de complicitats de l’Església catòlica amb l’aznarisme i el franquisme –podríem seguir enrere-, ajuda poc a debatre de forma constructiva la qüestió religiosa, tant a la societat en general com a l’escola en particular.

L’escola pública, democràtica, catalana i laica que volem i defensem no té perquè girar-se d’esquena a la realitat religiosa que ens envolta, una realitat que s’està fent més complexa i present amb l’arribada dels nous immigrants musulmans, amb la multiculturalitat, que també implica pluralitat religiosa. No es tracta d’ensenyar catequesi ni de crear guetos dins les aules per a cada tipus de confessió, però sí d’aportar als nois i noies coneixements d’història i cultura de les religions, entesos com a essencials per comprendre el món d’avui, per gaudir de l’art i la literatura, i per obrir els ulls als nois i noies sobre el neguit espiritual de milions de persones en un món massa acríticament materialista, cegament abocat al consum massiu. La qüestió rau en com donar aquesta formació i com fer-ho sense prejudicis, sense pors, sense interferències, amb el consens de tota la comunitat educativa: administració, mestres i pares. El Parlament de Catalunya ja va consensuar en l’última legislatura una moció –la 115/VI- segons la qual el govern ha de promoure un consens social “que valori l’herència cristiana com un dels principals patrimonis històrics de Catalunya i en respecti els signes externs, i valori també el paper que hi tingueren les confessions islàmica i jueva”.

Per abordar la qüestió, val la pena abans llegir el llibre d’Àlex Seglers, on precisament aborda els “conflictes ocults” i els “límits de la llibertat religiosa”, on tracta de “multiculturalitat i drets religiosos”. D’entrada, la cita del desaparegut filòsof italià Norberto Bobbio que encapçala l’obra ja és una bona divisa: “He après a respectar les idees alienes, a deturar-me davant el secret de cada consciència, a comprendre abans de discutir i a discutir abans de condemnar. I ja que estic de vena de confessions, en faig encara una més, potser supèrflua: detesto els fanàtics amb tota la meva ànima”. La religió, doncs, no té perquè ser cosa de fanàtics, ni s’hauria d’abordar fanàticament el seu bandejament.

Anem a les conclusions de l’autor: la llibertat religiosa és un bé preciós per als creients, però també per als ateus, els agnòstics, els escèptics i els indiferents. No hi ha xoc de civilitzacions, sinó una cultura local domèstica (la democràcia europea) inspirada en la tradició cristiana i que, per tant, col·lideix amb algunes pràctiques de la minoria musulmana. En aquest sentit, “la jurisprudència i la praxi administrativa espanyoles han estat contradictòries: s’accepta el capell d’un conductor d’autobusos jueu, però no la festivitat d’una treballadora adventista; es permet el vel a les fotografies del DNI, però es prohibeix dur-lo en algunes escoles; es divideix una pensió de viduïtat d’un matrimoni polígam a Galícia, però no pas a Catalunya; les despeses quirúrgiques d’un testimoni de Jehovà que refusa una transfussió de sang no són reemborsables, però en canvi sí que es finança directament l’Església catòlica; es reconeix l’estatus legal de l’Església d’Unificació de Moon, però es denega a diverses comunitats musulmanes per qüestions purament formals; o, en fi, es garanteix el dret a establir llocs de culte malgrat que, en molts casos, si el lloc de culte és una mesquita i no un saló del regne o una sinagoga, les pressions veïnals posen contra les cordes els alcaldes, que opten per ubicar-lo als afores del barri o la ciutat”. En fi, que hi ha molta feina a fer, dins i fora l’escola.

Ignasi Aragay Sastre