Marta Cid,
consellera d’Ensenyament
de la Generalitat de Catalunya

La consellera d’Ensenyament Marta Cid (Amposta, 1960) té el parlar de les terres de l’Ebre. Ens rep al seu despatx a primera hora de la tarda disculpant-se pel retard i pràcticament sense haver dinat: “M’acabo de prendre un iogurt”. Aquesta llicenciada en magisteri, psicòloga i logopeda, i històrica militant d’ERC, té un parlar planer i directe, i una manera d’entendre el poder que no amaga un cert gust antidogmàtic: com el poeta Martí i Pol, és de les que creu que tot està per fer i tot és possible. Es proposa, en efecte, pilotar una revolució silenciosa, des de baix del sistema educatiu públic català, comptant amb tothom, també amb els pares. No ho tindrà fàcil. En tot cas, durant la conversa va al gra i busca la nostra complicitat, però també defuig entrar en les qüestions delicades, sobretot quan se li posa damunt la taula el greuge amb la concertada. No vol problemes. Ara bé, com a mare d’uns fills que van a la pública, té clara quina ha de ser la prioritat del departament que dirigeix. A veure si se’n surt.

Pregunta: Com i quan començarem a notar el canvi de govern en el terreny escolar, i més concretament en el de les AMPA?

Resposta: Ja hem iniciat amb entusiasme el contacte amb tota la comunitat escolar, i les AMPA en són una peça clau. Els primers decrets que hem preparat, com el de matriculació, els hem posat a exposició pública per facilitar l’aportació de tots els sectors educatius, també dels pares. Evidentment la majoria d’esmenes no han vingut de l’escola pública... Però és un pas que marca el camí. El que volem és afavorir un gran acord per l’educació i arribar, dins aquesta legislatura, a aprovar una llei pròpia de l’educació a Catalunya. I per fer-ho el primer és escoltar tothom: aquesta és la meva predisposició. De fet, penso que aquesta és una mancança històrica del departament.

P: Quin paper creu que han de tenir les AMPA?

R: No es tracta tant que nosaltres haguem de dir quin paper heu de fer, sinó d’escoltar els vostres problemes i voluntats. Entenem que les AMPA sou alguna cosa més que associacions reivindicatives, feu gestió als centres, formeu part de la comunitat escolar. Estem oberts a que pugueu participar, en la mesura que s’acordi en cada centre, en el disseny de les polítiques educatives. No hi ha d’haver barreres a la participació.

P: Des de les AMPA hi ha la sensació que sovint hem acabat exercint un rol de suplència en la gestió de serveis com els de menjador o extraescolars. Hem acabat fent de buròcrates que subcontractem serveis i hem hagut d’aparcar les ganes de participar d’una manera més imaginativa i directa.

R: És un neguit que ja coneixia i que en aquests mesos he recollit de manera directa, un sentiment que se m’ha expressat repetidament: “Ens hem convertit en gestors d’allò que l’escola no acaba de resoldre”, em repeteixen. Això ha suposat que els pares i les mares a vegades us heu trobat en situacions difícils que no us corresponen i que han desmotivat la vostra participació. El que cal és obrir un diàleg global sobre qüestions com els horaris, calendaris, serveis i projectes educatius, un diàleg que no es limiti a la bilateralitat entre professionals i conselleria, entre mestres i polítics, sinó en el qual les AMPA també hi tingueu veu. Els pares hi teniu molt a dir. Formeu part de la comunitat escolar i moltes decisions us afecten directament. Jo mateixa porto els fills a l’escola pública i per tant ho sé per experiència. Cal que entre tots sumem esforços per millorar l’escola pública.

P: Però tot això com es fa, com es pot concretar aquesta participació?

R: Ja ho anirem veient. Jo no vull donar fórmules fetes. Naturalment tinc les meves idees. Però si la conselleria diu “això s’ha de fer així”, el debat ja comença massa marcat. No vull imposar criteris que tallin un debat que ha de ser lliure per veure entre tots cap on anem. Ara bé, sí que hi ha algunes coses clares. Per exemple, la nostra voluntat és aconseguir la gratuïtat dels llibres de text i complementar-ho amb una política de reciclatge dels materials del centre i de creació de biblioteques escolars, que és una altra gran mancança. En el tema del reciclatge els pares hi teniu un paper a fer: els nois i noies han d’entendre que cal tractar bé els llibres a casa i a l’escola perquè l’any següent els faci servir un germà petit o un altre nen. Perquè això sigui possible, a més, cal que els llibres no canviïn cada dos anys. Estabilitzar el marc educatiu també passa per aquí.

P: Tot això costarà diners...

R: Però també és important una millor gestió. Ara bé, caldrà més inversió i també s’haurà d’obrir una línia d’ajut econòmic a les AMPA, que assumeixen l’organització de les extraescolars que els mateixos centres consideren fonamentals per a la formació dels nois i noies. Tot va relacionat. Si avancem en el canvi del model de participació, si reconeixem que les AMPA –és a dir, els pares i mares- sou actors importants del sistema, caldrà que tingueu un ajut econòmic. Ara com ara no teniu el suport necessari per a les necessitats que cobriu i això sovint acaba d’enfonsar una mica la bona voluntat dels pares que us hi dediqueu.

P: També és cert que hi ha molts tipus d’AMPA. A les escoles concertades acostumen a tenir un paper molt menor.

R: Ens interessen les AMPA actives, perquè la implicació dels pares a l’escola acaba portant la implicació al barri, el poble o la ciutat, a la societat en definitiva. Fa que la gent visqui la realitat del carrer. I això és important no sols per a l’educació, sinó també per al país. Si creem un bon marc per a les AMPA, moltes faran el salt cap a una participació més integral. I després hi ha un fet essencial: una escola amb uns pares implicats i actius és bàsica per ajudar a incorporar tota l’estrangeria que està arribant. Fer que participin en debats, xerrades, en formació de pares... resulta essencial. Això crea xarxa, crea comunitat. I aquest compromís integrador és intrínsec a l’escola pública. Per tot això crec que el procés de participació entorn de l’escola no té perquè tenir fronteres.

P: Per molts pares, en molts barris, pobles i ciutats, apostar per la pública suposa ser conscients que podran participar més però que hauran d’assumir una certa rigidesa i desequilibri del sistema: canvis de mestres, assumpció del gruix d’alumnes en situacions difícils...

R: Hem de trencar amb la visió que la diversitat està en l’escola concertada i que la pública només és una. Això no és així i ho ha de ser menys. Hem de donar més autonomia als centres per potenciar el caràcter propi de cadascun, per exemple avançant també en la cogestió amb els ajuntaments. Les escoles públiques tenen dret a ser diferents entre elles perquè cada comunitat educativa a la qual serveixen ho és: no és el mateix una escola al Priorat que a Banyoles. La pública no és uniformització.

Text: Ignasi Aragay, Rafael Expósito i Montse Gasol.
Fotos: Rafael Expósito.