|
|
|
ÊTRE
ET AVOIR
No
conec prou la realitat escolar francesa per saber si l’escola
on es filma el documental la podem considerar com un estàndard
del seu país però, en qualsevol cas, que diferent del
lamentable segell que Correus ha emès, o millor ha perpetrat,
en homenatge a l’escola rural espanyola. L’heu vist? Busqueu-lo,
és digne dels més tètrics anys 40.
No
me’n puc estar, ho he de fer… potser… si, definitiu,
ho faig. Us vull recomanar una pel·lícula: “Être
et avoir”, del director Nicolas Philibert, una producció
francesa de l’any 2002, guardonada amb diversos premis cinematogràfics
i que nosaltres hem de premiar amb la seva visió.
Avís: És un documental. Però, no s’ha dit
sempre que la realitat supera la ficció? Ho podem comprovar
darrerament amb produccions que ens ho confirmen: “En construcció”,
de José Luis Guerin; “Asaltar los cielos” i “Un
instante en vida ajena” de J.L. López Linares i J. Rioyo;
la perseguida “La pelota vasca” de J. Medem; la denúncia
de “Bowling for Columbine” de J. Moore. Documentals que
ens ensenyen i ens retraten. “Être et avoir” n’és
una bona mostra sobre el procés d’ensenyament i d’aprenentatge,
és a dir els dos vessants, a una escola rural de classe única,
a la França d’avui.
No conec prou la realitat escolar francesa per saber si l’escola
on es filma el documental la podem considerar com un estàndard
del seu país però, en qualsevol cas, que diferent del
lamentable segell que Correus ha emès, o millor ha perpetrat,
en homenatge a l’escola rural espanyola. L’heu vist? Busqueu-lo,
és digne dels més tètrics anys 40. És
clar, que la mentalitat dels qui l’han encarregat no és
tan lluny d’aquella època. De fet, sembla l’escola
d’un camp de concentració. Potser ja és el que
volen.
Torno a la pel·lícula tot i que abans us vull advertir
que millor que continuar llegint-me hauríeu de buscar el magnífic
article que en va fer Gregorio Morán a La Vanguardia el dissabte
10 de gener. Però vaja, jo també hi vull dir alguna
cosa. Per exemple que el director no pretén, en cap moment,
donar lliçons de res. Es limita a recollir uns instants de
la realitat i logra filmar l’amor, sí, l’amor pel
mestre, pels alumnes, per l’ensenyament, per l’aprenentatge,
per una forma de vida. I filma l’amor amb l’amor de qui
observa i s’admira del senzill i real món que l’envolta.
Tot amb ni gota d’ensucramenta. Amb les dificultats que se’n
deriven de la mateixa activitat.
M’admira veure aquella aula, tan diversa en edats i tan diversa
en moments i nivells per ensenyar, que manté un mínim
nivell de veu, una exquisida formalitat de conducta. Allà hi
ha serenitat per ensenyar i per aprendre. Hi ha respecte pel mestre.
Quant de poder té aquell mestre, monsieur López, sobre
els seus educands! Té el poder màxim que dóna
el respecte, no el poder, contraproduent, que dóna la força.
Ja sabem que el món no és tan idíl·lic,
que a França, com a Catalunya les dificultats són molt
grans en d’altres hàbitats. Però, carai, deixem-nos
anar una mica i pensem com podria ser, com ens agradaria que fos.
No sé si quan llegiu això encara serà en cartell.
Agafeu el diari i busqueu-la. Si hi és poseu dia i hora per
anar-hi. Ja em direu el què.....
Miquel Costabella
|