EL FUTUR DE L'EDUCACIÓ: MERCADERIA O DRET
Debat organitzat per l´Eixample Escolar

La constatació que hi ha dos grans models, dues concepcions del món educatiu i la necessitat d’arribar a una “pau” per garantir el futur del sector, són dues conclusions destacades de la reunió organitzada per la redacció de la revista amb representants de centres de l’Eixample. També que mares/pares i professors/professores haurien de reforçar la cohesió en diferents aspectes, però sobre tot en les seves relacions amb l’Administració.

La taula rodona va tenir lloc en un moment especialment significatiu: poques setmanes després de l’inici de curs, amb l’estrena de la LOCE, i en plena pre-campanya electoral a Catalunya.
El debat es va estructurar en dos grans blocs: la radiografia de la situació actual (primers d’octubre de 2003), amb un repàs dels punts forts i els punts febles, i les propostes o possibles línies d’actuació futures.

El balanç de la situació actual no és gaire positiu en general. La radiografia, si s’analitza des d’un punt de vista polític, és la d’un pacient que arrossega problemes i que en lloc de ser analitzat per diferents especialistes ha estat diagnosticat pel “equipo médico habitual”.

El tractament, en forma de llei, es diu LOCE, i representa un trencament radical respecte a la normativa anterior, la LOGSE, aprovada a la dècada dels 90 per tots els partits polítics menys el PP.

Tothom està d’acord que la societat ha evolucionat molt des dels anys 90 i que l’educació és part de la mateixa societat. Era necessària, per tant, una resposta a aquests canvis, però no una resposta equivocada o basada en conceptes unilaterals.

Els problemes que arrossega l’escola pública des de fa anys (dotacions pressupostàries i finançament, gestió dels concerts, calendaris, horaris i currículums, motivació del professorat, criteris de matriculació i atenció a la diversitat, etc.) s’agreujaran amb la LOCE, la llei més controvertida dels últims anys i el principal motiu de crisis actual del sector.

La LOCE és la gran venjança a la LOGSE, normativa impulsada per l’esquerra fa més d’una dècada i que potser “era una llei del 2020 aprovada els anys 90”.

La modernitat de la LOGSE ha estat llançada per la finestra per la LOCE, que és “una llei dels anys 40 aprovada en el segle XXI”.

El que semblen clares són les conseqüències immediates que la nova llei provocarà en el sistema d’educació pública:

·Caire assistencial de l’etapa 0-3 anys; és a dir, es considera un problema de les famílies i no de l’àmbit educatiu.
·Concertació-derivació cap a la privada de l’etapa 3-6, que es manté com a no obligatòria.
·Desregulació de calendaris, horaris i currículums, fet que augmentarà el greuge comparatiu entre l’escola privada i l’escola pública. Si ara els centres públics disposen de 175 dies per ampliació o especialització curricular, per exemple, els privats podran arribar a 200 o més.
·Negació del fracàs escolar: a partir dels 15 anys els alumnes amb problemes quedaran fora del sistema reglat i passaran a engrossir els denominats Projectes d’Iniciació Professional.
·Religió: obligatòria per al 100% de l’alumnat i avaluable. Cap ni una consideració a la suposada aconfessionalitat de l’Estat ni de les persones: “Ara hi ha Religió o Religió”.
·Jerarquització dels centres i manca de participació de les famílies. L’exemple més representatiu és la reconversió del consell escolar en un òrgan merament consultiu. Augmenten les competències dels directors/es, però es buiden els òrgans de representació del conjunt de la comunitat escolar.
·Condicions laborals del professorat: augment de les situacions precàries i reducció de les plantilles en un 16% com a conseqüència de la nova estructura de l’ESO.
·Manca de finançament: els recursos que es destinen a l’ensenyament no són suficients: “Fa sis anys a Espanya els pressupostos per a l’educació representaven el 4,6% del PIB; ara són el 4,9. A Catalunya la situació és pitjor: només el 2,7. La mitjana europea està en un 5,48% del PIB”. Aquesta situació contrasta amb les partides pressupostàries destinades als centres concertats, que han passat del 20 al 25%.

“Con la iglesia hemos topado”
La conseqüència general que es deriva de tot això és que existeix una clara política per canviar el model d’ensenyament públic i privatitzar el sector. Aquest objectiu no és nou. Ja fa anys que existeix una escissió entre l’escola pública i la privada, acceptada pels governs de torn de Catalunya i d’Espanya, i amb la vigilància omnipresent de l’Església Catòlica, que no té competidors en les tècniques de lobbying en una matèria com l’ensenyament que coneix i controla “desde tiempos inmemoriales”.

Aquesta falta de compromís per part de les formacions polítiques que arriben al govern i la pressió de la Conferencia Episcopal ha creat una situació de conformisme entre molts pares i mares que legítimament el que volen, primer de tot, és assegurar un servei. Després arribarà l’anàlisi de la qualitat, si és que arriba.

El “colmo” de tot aquest rebombori és l’assignatura de religió que arriba a l’escola pública com un mal menor, però que suposa un greuge sense precedents.

Menys professors, més responsabilitats
El debat també va reafirmar que els canvis en la societat tenen un reflex immediat en les escoles. Actualment, tothom espera més dels centres educatius, que tenen un caràcter existencial. S’han de tocar les matèries curriculars, però també els problemes de la vida quotidiana, com les drogues, la immigració o el medi ambient.

Actualment tot passa per l’escola. Això genera estrès en els professionals del sector que no són especialistes i que l’Administració no es preocupa de formar.

El professors denuncien que les plantilles són les mateixes ara que fa deu anys, amb més alumnes i més responsabilitats. Com a exemple es va comentar en el debat que les plantilles es van tancar el 30 de juny, però només del 30 de juny al 15 de setembre s’havien incorporat 1.500 nous alumnes de primària a la ciutat de Barcelona. La solució de l’Administració és agafar el Decret i posar fins a dos alumnes més per classe: de 25 a 27.

Una altra dada força interessant és la ratio d’un centre de primària d’una línia: actualment està en 13 professors i haurien de ser-ne 17.

També la integració és un dels aspectes que necessiten el rigor de l’Administració i no la deixadesa actual ni la negació de mitjans.

Aquesta manca de planificació provoca la insatisfacció personal i professional del professors i professores que són els que formen els nostres fills i els que ens ajuden en la seva educació.
Implicació dels pares/mares als centres educatius

D’aquestes opinions es desprèn que la comunicació famílies-escoles és fonamental per comprendre els problemes i les mancances de l’ensenyament i per exigir a l’Administració que assumeixi les seves responsabilitats.

Els pares i mares han de ser valents per demanar als seus representants en els governs el que consideren just. Un bon començament és la participació i col·laboració en els centres i en els òrgans representatius de la comunitat escolar.

Participació és implicació i no considerar-se un client del centre escolar (amb el qual es manté, sobretot, una relació a través de la domiciliació bancària, a primers o últims de mes).

Participar és defensar l’existència d’associacions de pares i mares que comparteixen objectius i treballen per al bé comú. És, en definitiva, creure en un model que faci front a l’individualisme que sembla cada vegada més de moda.

Els centres que disposen d’AMPA actives, estructurades, que arriben on l’Administració no ho fa, poden “competir” en aquesta mena de mercat de l’educació que els polítics i els grups de pressió han creat. Però aquesta competitivitat ha de ser solidària amb aquells que tenen dèficits i mancances.

També és fonamental el compromís amb l’ideari de l’ensenyament públic, que comença per la seva definició: un Dret de totes les persones, sense discriminació.

“Pau educativa”: una necessitat
La “pau” en el sector es considera primordial per trobar línies d’intervenció que garanteixin el futur i la qualitat de l’educació a casa nostra.

La imposició de reformes o l’estratègia del “borrón y cuenta nueva” no és un criteri acceptable en el món de l’educació, on conviuen diferents sensibilitats. És necessari un canvi d’actitud per part de l’Administració, caracteritzada fins ara per la prepotència, arrogància i la manca de diàleg.

En aquest sentit el MUCE (Marc Unitari de la Comunitat Educativa), en el qual hi participen la FaPaC, sindicats i organitzacions del sector a Catalunya, va presentar un document on es recullen diverses propostes d’actuació, sota el títol “Un compromís per l’educació a Catalunya”.

Els aspectes sobre els quals s’han de plantejar reformes i canvis fan referència sobretot a les etapes i modalitats; a l’Administració educativa; currículums i professorat.

Alguns dels més esmentats durant el debat van ser:

Aprofundir en el caràcter educatiu integral de l’etapa infantil 0-6.
Garantir el nombre suficient de places públiques en el cicle 0-3.
Planificació educativa tenint en compte la participació.
Revisió de la normativa específica de matriculació.
Aconseguir una autonomia curricular a tots els nivells.
Formar a totes les persones, en totes les seves dimensions.
Coneixement de la llengua catalana, un dret i factor de cohesió social.
Laïcitat dels coneixements.
Formació inicial del professorat, amb la reforma dels plans d’estudis.
Formació permanent amb noves prioritats i modalitats.
Millora de les condicions laborals del professorat i atenció als nous professionals, cada cop més presents a l’educació.
Augment dels recursos globals i control efectiu dels fons públics destinats al sector.

Totes aquestes propostes d’actuació i d’altres que fan referència als òrgans de representació i participació, haurien de desembocar en una Llei General d’Educació Catalana que respongui a les demandes de la nova societat del coneixement, en el marc de les competències plenes que l’Administració ha d’exercir.

Rafa Expósito
L’Eixample Escolar