EDITORIAL

Considerar l’educació com una mercaderia sotmesa a les lleis de l’economia de mercat, basada en l’oferta i la demanda, sembla un concepte de ciència ficció per als que defensem el model de l’ensenyament públic, obert, igualitari i solidari.

Però la cosa agafa credibilitat quan consultem el compromís que el govern central, amb el suport del govern de casa nostra, ha adquirit en l’Organització Mundial del Comerç, més coneguda com OMC. Aquest organisme s’encarrega des de 1995 de la liberalització del comerç mundial.

A més de tractar problemes relacionats amb el preu de les bananes o les restriccions al comerç de carn nord-americana tractada amb hormones del creixement, l’OMC també està ficada en el món educatiu.
Tot és conseqüència de l’Acord General sobre el Comerç de Serveis, que considera l’ensenyament com a tal. A aquest acord, que teoritza sobre la relació de l’educació i les mercaderies, s’hi han afegit 143 països, entre ells Espanya.

Els signants es comprometen a liberalitzar els serveis educatius i a establir la lliure competència en el sector en un període de 10 anys; és a dir, que el 2005, el sector educatiu espanyol, segons aquest acord, hauria de començar la seva privatització.

És curiós que en aquest acord de l’OMC la terminologia referida a la “educació pre-escolar” (0-3 anys) és la mateixa que introdueix la LOCE, amb la mateixa consideració d’etapa assistencial, familiar, al marge del sistema educatiu.

En front d’aquestes previsions mercadotècnies, que veuen l’Educació com un sector d’enorme facturació, ens trobem els que considerem l’Educació un Dret fonamental de les persones, sigui quina sigui la seva condició ideològica, econòmica o social. No tenim OMC, ni FMI, només el compromís i les ganes de defensar un model solidari, basat en la igualtat d’oportunitats, obert a tothom, gestionat i supervisat democràticament.