UNA MICA MÉS DE CLAROR EN AIXÒ DE LA LLEI DE QUALITAT

En relació amb la Llei Orgànica de Qualitat de l’Ensenyament (LOQE), certament un nom massa pretensiós, s’ha desfermat una dinàmica reduccionista dins el propi sector educatiu i en tot cas altament polititzada en el sentit més desfavorable del terme. Necessàriament va sent hora de marcar posicions noves i matisades, més arrelades a les necessitats educatives del món que no als interessos conjunturals dels grups d’opinió. És per això que és important afinar les afirmacions que es fan en els àmbits suposadament no polititzats. Resulta massa fàcil atribuir sempre als altres la culpa dels mals. Així, assignant en exclusiva al govern actual d’Espanya les més perverses intencions en la LOQE, intencions de la llei que jo mateix no comparteixo especialment, es vol exonerar de culpa el paisatge real creat anteriorment per altres governs a Espanya i encara ara a Catalunya.

Aquest preàmbul potser massa polititzat, i en demano disculpes, ve a tomb de l’article de Josep M. Camps al número 11 d’Eixample Escolar sobre com seran les direccions de centre en el futur, continuació d’un article anterior també seu sobre la LOQE en general, per tal de precisar-ne algunes consideracions:

a) La LOQE no ha creat un cos de directors, sinó que ha instaurat la categoria de director. És a dir, que la condició de director passa a ser permanent com a atribut laboral, no pas com a càrrec vitalici. Afirmar que es crearan funcionaris d’elit és exagerat. En tot cas seria perquè en un desplegament posterior de la llei alguna comunitat autònoma (fet no pas previsible, vista la garraperia institucional generalitzada) decideixi retribuir generosament la funció directiva tot exigint-los les responsabilitats pertinents, factor si es vol prosaic però indispensable per aportar rigor a la professió.

b) No es produeix cap reducció a zero de l’activitat lectiva dels directors i directores. La LOQE insinua que són càrrecs que mereixen (i és una obvietat) un espai lliure per a la planificació i la reflexió. Afirmar que s’allunyaran (respecte a què?) de la comunitat educativa és una mica simple, quan tot sovint els equips directius han estat la cara més responsable i estable de molts centres educatius.

c) El mètode del procés de selecció no està tancat, i està prou en mans de les comunitats autònomes, i per tant dels partits polítics. El que els cal és, doncs, posar-se a treballar a favor d’un model mixt de selecció. Per altra banda, si la participació de l’Administració en la selecció significa corresponsabilitat amb el projecte seleccionat ja estaríem millor que ara, en què l’administració bàsicament veu passar les coses i desmuntar-se el sistema públic sense intervenir-hi, al·legant no sé quina llibertat i quina autonomia malenteses.

d) És també exagerat exclamar-se per la possibilitat que un director o una directora “sigui de fora”. Aquest model, per altra banda, és fins i tot obligatori en models educatius com el suec, on aquestes persones són líders pedagògics i no purs gerents. Però si el 60% dels centres de Secundària no el troben dins! Si encara passarà que la pressió de fora afavorirà el creixement d’opcions internes!

e) Cinc mandats (fins a 15 anys) és el temps màxim d’exercici de la direcció en un mateix centre, avaluables cada tres anys. En el desplegament de la llei que han de fer les comunitats autònomes caldrà perfilar aquest nou i important procés avaluador, i que sigui seriós i objectiu. Si és així, s’assegura la continuïtat de les bones gestions i el cessament de les negatives. És una ingenuïtat pensar que l’exercici de la direcció ha de ser solament una dedicació abnegada: hauria de ser una carrera professional.

En resum, ens trobem que el govern d’Espanya ha engegat una legislació probablement innecessària i pobra, però sobre un panorama preexistent més aviat penós que demanava a crits un cop de timó a favor del lideratge de gestió i pedagògic dins el centres públics, en especial potser els de secundària.
L’existència certa i admirable d’altres contextos on hi ha sistemes de rotació i més autogestionaris és minoritària, reduïda potser a Primària i encara més a centres de tradició especial anterior. No sembla pas, ni convé, que la LOQE els pugui anorrear. Això sí: aquesta situació no s’ha donat mai a Secundària, no ens enganyem.

Des de la meva doble condició de pare d’alumnes d’IES i de CEIP, i director de centre de secundària ara no en exercici, aposto perquè les associacions de mares i pares repensin el seu discurs benintencionat però fràgil. No sempre les propostes de models participatius i de pura elecció juguen a favor d’un bon servei, ni tan sols a favor del respecte a les condicions de treball dels professionals. ¿En quina empresa els treballadors elegeixen el seu cap? S’entén el que vull dir? Repeteixo: els usuaris dels centres públics hem de reflexionar sobre quin paper ens interessa jugar al voltant dels models de gestió en aquests moments.

Ignasi Llompart
Pare del CEIP Auró i de l’IES Ernest Lluch