PETITS XERPES DE CIUTAT

Fa unes setmanes vaig llegir una notícia al diari que deia que els nens carreguen les seves motxilles amb més pes del que tolera la normativa laboral. La notícia es feia ressò d’un estudi dut a terme per la Fundación Kovacs, entitat dedicada a la investigació mèdica i especialitzada en les malalties de l’esquena (www.kovacs.org). Segons aquest estudi, els escolars de l’Estat espanyol carretegen cada dia un 15% més del pes aconsellat per la comunitat científica. És a dir, que superen àmpliament (i perillosament) el límit de pes que hauria de suportar la seva esquena, establert en una desena part del seu pes corporal. I ho fan fins al punt que, si fossin treballadors, estarien fora de la legalitat, ja que superen les càrregues permeses per la normativa laboral vigent. Amb això està tot dit.

L’estudi parla també dels problemes d’esquena que han patit o pateixen un 70% dels adolescents. Resulta que, en la majoria de casos, aquests problemes són conseqüència de l’excessiu pes de les motxilles i de l’ús de mobiliari escolar no adaptat a les diferents edats. Si tot això és així, potser que ens ho fem mirar i hi busquem solucions; o els nostres fills, enlloc de sortir formats de l’escola, en sortiran deformats!

Pensant en tot això (l’article parlava de motxilles de 10 quilos!), em va venir al cap la imatge dels autobusos plens a vessar i el mal que fan aquelles motxilles quan l’adolescent de torn te la clava a la ronyonada en intentar passar. Realment, sembla que traginin plom! Els meus fills encara no han arribat a aquesta etapa; així que, de moment no cal patir... o sí?

Per si de cas, ahir vaig treure la bàscula del traster i hi vaig pesar la motxilla del meu fill de 9 anys i 34 quilos. Un cop més, em va tornar a donar un disgust, la meva bàscula (de fet, mai no m’ha donat cap alegria; per això la tinc amagada). Resultat: la motxilla pesava 4 quilos! O sigui, més del 10% del seu pes, i per tant, més del pes que els experts aconsellen.

Evidentment, aquesta xifra queda lluny dels extrems esgarrifosos que denuncia l’estudi. No obstant, em va semblar preocupant, ja que allà dins a la motxilla no semblava que hi hagués res innecessari (un petit estoig, llibres, quaderns, ... ep!, el diccionari...) Vaja, que no semblava fàcil eliminar pes; de manera que vaig fer un autèntic interrogatori al meu fill per esbrinar què era veritablement indispensable: quins llibres necessitava per fer la feina del dia i què hauria pogut deixar a l’escola.

He de dir que a la seva escola, com a moltes d’altres, donen als alumnes un marge molt raonable per presentar els deures, preparar exàmens o altres treballs. Aquesta ja és una primera solució perquè no hagin d’agafar molts llibres i quaderns un mateix dia... això sempre que s’organitzin, és clar (cosa, d’altra banda, no gens fàcil en algunes edats).

Del que no hi ha dubte és que cal prendre consciència d’aquest problema (un 70% d’adolescents amb problemes d’esquena no és cap bajanada) i cal aportar-hi qualsevol solució, per petita que pugui semblar. Si per edat, o per simple desgràcia, els nostres fills no són prou organitzats, potser els haurem d’ajudar una mica per tal que revisin diàriament el contingut de la motxilla. Evidentment, això és molt més efectiu si es fa des de l’escola, quan encara són a temps de descarregar el pes innecessari. També caldria buscar alternatives al “diccionari viatger”, que és, de bon tros, el llibre més pesat.

En definitiva, hem de procurar alleugerir la càrrega que suporten diàriament les esquenes dels nostres fills. Ells aniran creixent i canviant: d’escola, d’amics, de casa... però, la seva esquena els ha de durar tota la vida. És clar que, amb aquest entrenament, potser alguns acabaran convertits en uns magnífics xerpes, després de tants anys traginant càrregues desproporcionades al llarg de les seves expedicions particulars per la ciutat. Això si no s’hi deixen l’esquena, i es queden sense poder fer el cim.

Montse Gasol
Mare de l’escola Tabor