FETA LA LLEI, FETA LA TRAMPA

La LOCE no servirà per solucionar els problemes reals dels nostres centres educatius, probablement els agreujarà i condemnarà a la marginació els alumnes amb més dificultats socials i educatives.

Dimarts 13 de gener de 2003; dimarts i 13 !, va entrar en vigor, 20 dies després de la seva publicació al BOE ( Boletín Oficial del Estado) la mal anomenada “Ley Orgánica de Calidad de la Educación” (LOCE).

El tràmit parlamentari d’aquesta llei ha estat molt ràpid, malgrat no ésser tramitada per procediment d’urgència. El projecte de llei, presentat al Ple del “Congreso de los Diputados” el passat 3 d’octubre de 2002 és aprovat i es publica al BOE el 24 de desembre en un temps rècord de 2 mesos i mig; això sí, dedicant per al debat de les més de 1600 esmenes presentades un temps d’uns 35 segons a cada una d’elles: un autèntic model de debat parlamentari i de voluntat de consens. Al mateix temps, durant tot aquest període ha estat un dels projectes de llei més contestats dels darrers temps pel conjunt de la comunitat educativa de tot l’estat. Comunitat educativa que veu com als problemes reals existents a l’ensenyament actual no es dóna resposta i que a l’empara d’aquests problemes el que la llei pretén és un canvi radical en el model educatiu del nostre país.

La LOCE proposa un ensenyament allunyat de l’actual model compensador de desigualtats -que intenta treure el màxim de potencialitats de cada alumne- i basat en l’excel·lència i la competitivitat on es prima als que més valen, obviant les situacions socials de partida i excloent i segregant l’alumnat amb més dificultats, que poc a poc es veurà foragitat del sistema educatiu, abocat al món laboral, com a mà d’obra barata, o a la marginació social més absoluta. Un sistema selectiu des dels seus inicis, en el qual d’entrada no es reconeix el caire educatiu del tram 0-3 anys, que és considerat com assistencial i per tant l’administració educativa no es veu obligada a ofertar places públiques d’aquesta etapa.

Pel que fa al nivell de 3 a 6 anys, malgrat es segueix considerant no obligatori, sí que es declara gratuït: això el que comporta és l’extensió dels concerts educatius, diners públics per a centres privats, a una etapa no obligatòria com aquesta. Aquesta mesura implicarà un pas més cap a la privatització d’un servei bàsic de la societat com és el servei educatiu, aprofundint en els nivells de subsidiaritat i marginació a què les administracions educatives tenen sotmesa des de fa bastant temps l’escola pública d’aquest país.

La LOCE propugna per a l’ensenyament primari un retorn a velles fórmules educatives memorístiques i academicistes, que res tenen a veure amb les necessitats del món actual, on el volum de coneixement i la rapidesa amb què aquest va evolucionant fan necessària la capacitat per aprendre a aprendre. En aquesta etapa no és fonamental aprendre moltes coses sinó dominar les eines bàsiques necessàries que permetin en l’actual societat de la informació ésser capaços de dominar les noves tecnologies que donen pas a la societat del coneixement. Un cop arribat l’alumnat a l’ensenyament secundari comença la seva segregació en funció dels coneixements, en una diversitat d’opcions que van clarament encaminades a sortides diferents: unes cap al batxillerat científic i tecnològic, unes altres cap el batxillerat humanístic, altres cap als cicles formatius clarament, altres es desviaran al programes de garantia social, per a la seva posterior inserció laboral, i per últim no podem oblidar els que es faran fora dels sistema educatiu, abans fins i tot de complir els 16 anys. Una prova més del caràcter selectiu d’aquesta llei està en la necessitat de superar una prova general de batxiller per obtenir el títol. Aquesta prova qüestiona l’avaluació continuada de l’alumnat i l’obliga a jugar-se a una sola carta tot el seu futur acadèmic, ja que la possibilitat de continuar els estudis, tant a la universitat com en els cicles formatius de grau superior, depèn de l’obtenció del títol de batxiller. Aquesta és doncs una forma molt subtil de reduir el nombre de persones que podran accedir als estudis superiors.

La LOCE s’aprova, a més, sense cap previsió de finançament econòmic; i és que un dels seus màxims objectius no explícits és el retall de la despesa pública en matèria educativa. Així, lluny d’incrementar el percentatge del Producte Interior Brut (PIB) dedicat a l’ensenyament, veiem com anualment es va reduint l’esforç inversor, de manera que hem passat de dedicar-hi un 4,9 a finals de l’any 1995 a l’actual 4,4 de l’any 2002. Lluny, cada cop més lluny de la mitjana europea, que està situada entorn del 6% del PIB.

Aquesta llei neix amb uns continguts i unes connotacions que de cap manera serviran per solucionar els problemes reals dels nostres centres educatius; provablement els agreujaran. A més, al mateix temps que introdueix un important canvi en el model educatiu, retalla les possibilitats reals de participació del conjunt de la comunitat educativa, introduint novetats com l’elecció de les direccions dels centres per part de l’Administració, situant com a purs òrgans consultius tant el claustre de professorat com el Consell Escolar, que deixa d’ésser el màxim òrgan de participació i gestió del centre i passa a perdre la major part de les seves competències decisòries. Ara bé, feta la llei, feta la trampa, i molt provablement la pressió de la comunitat educativa, que ja s’ha manifestat durant el tràmit parlamentari, continuarà i farà inviables molts dels seus plantejaments o si més no apaivagarà els seus efectes més negatius a l’espera de temps millors i de nous canvis legals. Ens pot ajudar la memòria històrica i de la mateixa manera que el nostre govern actual recorre a la nostàlgia del franquisme de la postguerra, nosaltres podem recórrer a la memòria dels últims anys del franquisme i de la transició, temps en els quals no estava reglamentat el funcionament democràtic ni de participació dels centres però on ja existien consells escolars, assemblees de pares i mestres, coordinadores d’escola…temps en els quals només es podia ensenyar en la llengua de l’imperi i malgrat això ensenyàvem en català… temps en els quals les lleis que ens regien propugnaven la individualitat, la competència i la segregació; però nosaltres en la nostra pràctica diària introduíem la coeducació, la socialització, la igualtat de drets i l’acceptació de les diferències… Així ho hem fet al llarg del temps i així ho seguirem fent.

Roser Olmo González
Mestra d’educació infantil del CEIP TABOR