COM SERAN ELS DIRECTORS A PARTIR D'ARA

Tothom ja sap que l’aplicació de l’anomenada Llei de Qualitat de l’Educació comportarà la creació d’un cos de professors especialitzats en la direcció de centres educatius públics. De fet, aquests professors deixaran de ser-ho, per passar a ser únicament Directors, una nova categoria professional que els allunyarà encara més de les aules i els convertirà en funcionaris d’elit.

Amb el nou sistema, el procés de selecció serà bàsicament burocràtic. Per començar, la baremació dels candidats la faran només els representants de l’administració, i es farà amb criteris administratius de valoració dels mèrits i la capacitat. La pregunta és: com poden conèixer els funcionaris de la Conselleria quins són els mèrits i la capacitat dels candidats? Doncs només es podran basar en els seus historials acadèmico-burocràtics, la paperassa generada per la seva carrera. Però en aquests papers no es reflexarà la seva capacitat de negociació, de gestió humana, d’aplicació d’estratègies per portar endavant una organització complexa com és un centre escolar.

Un cop fixades les baremacions, entraran en la comissió de selecció els representants dels centres. Aquests són els que coneixen directament els aspirants, els que els han tractat dia a dia i, per tant, els que els poden valorar d’una manera més àmplia i completa. Però quin pes tindrà això davant els resultats freds, “objectius” de la baremació? Hi ha massa possibilitats que aquest pas es converteixi en un simple tràmit, el tràmit que donarà pàtina “democràtica” a una decisió presa per buròcrates. Sobretot en els casos en què els candidats no hagin ni tan sols trepitjat el centre del qual aspiren convertir-se en directors.

Perquè en els centres en els quals cap professor estigui disposat a entrar en la nova categoria, els aspirants vindran de fora i no coneixeran la realitat del centre, amb el risc de conflicte que això comporta. A més el nou sistema els permetrà encadenar fins a 5 mandats consecutius. Això significa 15 anys seguits sense passar per un nou procés de selecció. Amb períodes tan llargs molt fàcilment es poden separar els interessos del director i els de la comunitat educativa. Un sistema de selecció tan rígid pot dificultar i fins i tot impedir la reorientació de l’estructura organitzativa dels centres per adaptar-se als canvis interns i externs. Quin tipus de professor voldrà ser director en aquestes condicions? Quin perfil professional -i personal- quadrarà amb aquests requisits? Qui estarà disposat a arribar a una escola i, sense conèixer-la, sense saber pràcticament res de la gent que hi treballa i hi estudia, començar a prendre decisions importants?

En definitiva, aquesta reforma s’ha presentat com un intent d’acostar la gestió dels centres públics a la dels centres privats, de fomentar la descentralització i l’autonomia, però el cert és que pot produir l’efecte contrari, perquè crearà un cos nou de funcionaris que hauran de respondre molt més davant l’administració que no pas davant els membres de la comunitat escolar. Això és allunyar el control de l’acció educativa del lloc on es porta a terme i limitar moltíssim l’autonomia real del centre. I en molts centres pot passar que el director se’l vegi més com a una extensió de l’administració, un cos estrany dins el centre, que fiscalitza i homogeneïtza l’activitat educativa en funció de criteris burocràtics, que no pas com una figura sentida com a pròpia.

També s’ha assegurat que la solució plantejada acabarà d’una vegada per totes amb les dificultats que tenen moltes escoles i instituts per estabilitzar els seus equips directius. Aquest és possiblement el motiu principal que pot fer que els professionals d’aquests centres acceptin el nou sistema, encara que sigui com a mal menor. Però el cert és que amb el sistema actual, tot i l’angoixa amb que molts mestres i professors viuen els torns rotatoris en els càrrecs administratius, s’aconsegueix una gestió molt pròxima a les necessitats del dia a dia. I és que sempre serà millor que qui gestioni els centres educatius tingui una relació directa amb la feina que es fa a les aules. En això consisteix precisament l’autonomia.

Josep Maria Camps
Pare de l’escola Diputació i de l’IES Maragall