Política i Educació
Fabricio Caivano. Periodista

Amb l'inici de curs es rependrà una altra vegada el debat educatiu. El projecte de llei del PP ja és conegut, de manera que les posicions polítiques ja estan delimitades. Hi ha algunes paradoxes que cal assenyalar. Per exemple, ara, a Espanya, les dretes -estatals i/o autonòmiques- es presenten com a propulsores del "canvi" educatiu sota la bandera de la "qualitat", un terme tan ambigu i indefinit com atractiu per a la ciutadania. Qui no desitja més qualitat en qualsevol àmbit de la vida? Per la seva banda les esquerres -variacions a l'entorn de la socialdemocràcia- apareixen, paradoxalment, com a conservadores d'allò que ja hi ha, la LOGSE, la seva llei. El canvi i la conservació s'han intercanviat els seus llocs polítics habituals. En efecte, amb aquesta hàbil inversió dels tradicionals perfils polítics, la dreta ha sabut explotar una àmplia gamma de prejudicis sobre l'escola que tenen una alta capacitat de ressonància en la manipulable opinió pública: la crisi de la disciplina escolar, la violència a les aules, la llei del mínim esforç, el fracàs escolar i altres llocs comuns que ara s'imputen a l’ESO. Aquestes qüestions hi són, però està clar que aquí se'n fa un ús interessat. És una pràctica que demostra que el PP s'ha europeitzat: ha après ràpidament les normes del màrqueting polític i orienta la seva activitat legislativa i executiva al ritme de la brúixola de les enquestes.

Un cop dins el mític segle XXI, seguim sense una autèntica política educativa d'Estat que estigui per sobre dels torns i vaivens governamentals, que sigui el resultat ferm d'un pacte social estable. Després de les reformes del PP a la universitat i a la formació professional, li toca el torn ara a l'ensenyament mitjà i és de suposar que aviat li arribarà l'hora a la primària. Per la seva banda l'esquerra i els sectors progressistes en general, defensen la LOGSE i argumenten, amb tota la raó, que no és pertinent la seva modificació sense fer abans una avaluació rigorosa i fiable dels seus resultats, una anàlisi seriosa a partir de la qual es puguin consensuar les modificacions oportunes. El PP amb prou feines oculta, sota la bonica vestimenta de la qualitat per a tots, una estratègia política que busca establir un sistema educatiu dualitzat -un sector públic fràgil i empobrit i un sector privat pròsper i reforçat- que faciliti el funcionament selectiu i elitista de l'ensenyament que políticament li convé. Per aconseguir-ho proposa un retorn al passat pedagògic ressucitant els vells valors de l'esforç, la disciplina i els controls i avaluacions. Uns valors sense dubte necessaris i, en veritat, una mica menyspreats pel pensament únic pedagògic, però aquesta és una altra qüestió a la qual s'haurà de tornar amb calma més endavant.

L'autèntica qüestió que, en democràcia al menys, ha de resoldre tot sistema educatiu és sense dubte complexa: trobar el just equilibri entre les seves dues inevitables funcions, la funció d'equitat i la funció de selecció. I totes dues van inseparablement unides. Entre la selecció per herència de classe i l'igualitarisme ingenu s'ha d'evitar tant l'elitisme darwinista com l'igualitarisme demagògic. I el mercat sempre és classista. Per això la aspiració a una escola pública unitària històricament s'ha situat fora de les relacions mercantils d'oferta i demanda. Ara per ara, igual que en alguns moments del passat, el que està en joc és la funció compensatòria i equitativa de l'escola pública al si d'una societat classista i en un món injust. Ens juguem, per dir-ho curt, la capacitat humanista de l'educació per federar consciències, construir ciutadans autònoms i raonablement instruïts per habitar en el seu temps. La dreta sap bé que el seu pensament és fortament conservador i per això busca en el passat els referents pedagògics: mà dura, i el que valgui seguirà educant-se, i el que no a un itinerari cul de sac o al carrer a treballar, si és que troba feina. Per al conservador no hi ha res més eficaç que el mercat per distribuir les mercaderies, entre les quals l'accés als privilegis és una de les més cotitzades. L'esquerra es veu així obligada a mantenir una posició conservadora i defensiva; i es troba en una geometria moral incòmoda, la qual cosa la porta a evitar fer una mesura autocrítica pedagògica, a cultivar un pragmatisme tímid i a assemblar-se així al seu oponent.

Què es pot fer? Hi ha dues opcions contraposades com a pares i mares d'alumnes. Una: podem intentar recuperar les nostres -en certa manera…- oblidades capacitats educatives. Capacitat de dedicar als fills més temps qualitatiu, de donar-los afecte, valors, paraules, models, hàbits... ; i com a ciutadans hem de defensar activament una escola pública que, com he assenyalat, està avui amenaçada des de diversos fronts. L'altra opció és la de continuar i ampliar la delegació de la responsabilitat educativa dels nostres fills a la tele, a l'escola i al mercat, i de planificar-se per estar en condicions de pagar-los la formació més exclusiva i distintiva… Construir la qualitat per a tots o comprar-la per als nostres. O una cosa o l'altra. Per a la primera opció, la més incòmoda i complexa, haurem d'implicar-nos en el repte de fer una societat més justa al cor del segle XXI. És a dir, dirigir la mirada més cap endavant que cap endarrere. Els docents estan esgotats de ser els únics responsables i l'escola ja no pot carregar amb tot: la seva funció serà cada vegada més la d'instruir. I l'educació tendirà a ser una acció compartida per molts agents integrats en una àmplia xarxa educativa social. Un repte fàcil d'enunciar: sentit comú i uns grams d'utopia. Però gens fàcil de portar a la pràctica... i això el fa més atractiu encara…