UNA LLEI DE PÈSSIMA QUALITAT

Resulta significatiu que hagi estat precisament l’àmbit educatiu el premiat pel PP amb una “llei de qualitat”. Li podria haver tocat a l’economia –sonaria bé una “llei de qualitat econòmica”, per cert- o al consum, o fins i tot és podria haver fet una “llei de qualitat de vida”, orgànica també, és clar. Però no: ha hagut de ser l’educació l’agraciada amb aquest terme tan sonor.

Davant el rebombori, a l’Eixample Escolar ens hem entretingut a mirar amb lupa aquest text que està a punt d’afectar-nos molt directament a tots, i ens hem trobat amb una llei de molt mala qualitat. El mateix títol ja fa preveure per on van els trets: quan un partit polític com el que governa les Espanyes bateja així la llei, ja està afirmant que l’educació actual és dolenta. I en els canvis que imposa es veu clarament que el patró amb el qual s’està comparant l’educació actual està en el passat, concretament en el passat franquista. No cal endisar-s’hi gaire per veure que és una llei feta des de la nostàlgia.
Ara, i gràcies a aquest text legal que està a punt de caure’ns a sobre, les famílies ens veiem abocades més intensament que mai a fer front al que Fabricio Caivano, periodista especialitzat en educació i de reconegut prestigi, identifica en aquesta mateixa revista com el dilema entre comprar educació i educar. Per entretenir-nos mentre ens ho anem pensant, ens podem fer una última i punyent –i també inútil, per què enganyar-nos- pregunta: per a quan una “llei de qualitat… política”?