FRACÀS ESCOLAR I PLANS DE GARANTIA SOCIAL

Estan apareixent, profusament i per tots el mitjans de comunicació, comentaris sobre la incidència de la futura Llei de Qualitat, impulsada pel Ministerio de Educación. Com era d'esperar, hi ha opinions per a tots els gustos. Entre els defensors, importants col·lectius de professors que veuen amb bons ulls l'establiment d'itineraris formatius com a mesura pragmàtica i realista per aconseguir millorar els resultats acadèmics. Entre els detractors, els qui opinen que la Llei serà retrògrada, que no millorarà la situacó actual i més preocupant encara, l'acusen de segregadora.

Més enllà de fer una valoració de la Llei, nosaltres ens trobem amb una realitat permanent i no dogmàtica, independent del model educatiu existent: el fracàs escolar d'un determinat nombre d'alumnes que no superen els objectius mínims establerts per a l'etapa d'escolarització obligatòria. Les causes són múltiples, d'ordre i orígen divers i, molts cops, alienes als joves que ho pateixen. És en aquest sentit que nosaltres tenim l'obligació d'actuar procurant que el percentatge d'afectació sigui el mínim possible i reconduint aquests alumnes, completant la seva formació i integrant-los a la vida activa.

Fa ja uns anys, a instàncies del nostre propi centre, es van fer gestions per a poder impartir cursos de Programes de Garantia Social (PGS). Entre les raons de sol·licitar-ho, la pròpia tradició i cultura d'F.P. del centre i la vocació de facilitar als joves amb dificultats d'aprenentatge, recursos i capacitació professional a fi d'incorporar-los al món laboral amb un treball al menys mínimament qualificat. Tot això sense tenir en compte aspectes com si aquest ensenyament era reglat o no; si formava part de l'oferta educativa del centre; o si el professorat necessari formaria part de la plantilla del centre.

A la decisió presa al seu moment no van mancar-hi crítiques internes del tipus: No correrem el risc de malgastar les energíes dedicades? Els inherents problemes d'integració social de molts d'aquests alumnes, no portaran problemes i conflictes de convivència al centre? No caldria fer aquests cursos a centres més especialitzats? En el fons, tot de traves a fi de treure's de sobre la "patata calenta".
Com, per sort, acostuma a passar, s'acabà imposant el sentit comú: l'obligació de donar resposta a les necessitats de la ciutadania, donada la condició de servei públic de l'institut, acceptant, per tant, el repte d'assumir ensenyaments d'aquest nivell i amb els objectius abans indicats. Es donava així compliment a l'article 23.2 de la LOGSE, garantint certes perspectives d'inserció laboral o la possible reincorporació al sistema educatiu, ja que, en cas contrari, aquests joves de 16-18 anys, provinents del fracàs escolar, de la immigració o de l'absentisme, de vegades difícils, desmotivats, sense hàbits d'estudi, amb deficiències d'integració cultural o social, correran el risc social de marginació, d'ociositat o de cap perspectiva de futur.

També a aquestes necessitats educatives cal que en donin resposta les administracions públiques.

A Catalunya, durant el curs 1999/2000 hi havia escolaritzats prop de 75.000 alumnes d'ESO. Si suposem que d'aquests un 20% (xifra políticament correcta) no supera l'ESO, tenim que uns 15.000 alumnes haurien de realitzar algun curs de PGS i això ens duu a pensar que una majoria d'alumnes no han fet cap tipus de formació per a millorar la seva qualificació professional i disposar de millors perspectives en el mercat laboral.

En un proper article especificarem més les possibilitats dels PGS i com els resultats obtinguts són molt més que esperançadors.

Carmelo Gómez
Director de l'IES-SEP Escola del Treball.