|
BUSTIA
És el primer cop que tinc l’oportunitat de conèixer
aquesta revista, i m’he alegrat molt de veure que, posats a parlar
d’educació, en aquesta revista es llegeixen poquíssimes
ximpleries per pam quadrat. Els diaris, per exemple, se n’ocupen
molt poc, de l’ensenyament, però vist el què diuen,
un pensa si no seria millor que no se n’ocupessin gens.
Aquesta bona impressió m’anima a escriure-us i comentar
el què un pare denuncia al nē8 de la vostra publicació:
que hi ha gents al magisteri que se senten cridades a l’evangelització
a qualsevol preu. Cert. Continuen amb la tradició, vella, de
no respectar res ni ningú. I no amb la complicitat de directors
i altres mestres (i inspectors, i el Departament sencer), sinó
AMB LA COVARDIA d’uns i altres, que no s’atreveixen a fer
complir una normativa pròpia d’una cultura laica que ningú,
en aquest país, ha volgut reinstaurar a partir del 1975. Recordo
molt bé que fa anys, en una escola les creus de les classes
només van desaparèixer quan vaig advertir tot el claustre
que estava disposat a portar el tema als diaris, però de cap
forma aquelles creus seguirien allà? Només així,
uns per vergonya (que tenien molt amagada) i altres per por a l'escàndol,
aquella escola va tenir, almenys a la vista, unes aules laiques.
Amb el pacte de “memòria oblidada” de la transició
democràtica, ni els governs d’aquí ni d’allà
s’han preocupat gens per reinstaurar aquesta cultura laica de
la que hi havia tradició llarga des del segle XIX. Aquesta
gent, els catòlics a qualsevol preu, els bisbes i una bona
part de la classe política, la inspecció i part dels
mestres, uns per activa i altres per passiva, aquesta gent deia, ho
han aconseguit tot: subvencionar centres confessionals, compleixin
o no amb la Constitució (molts sabem què passava als
centres de l’Opus); obligar a un centre públic a albergar
lliçons de coses “sagrades” (com si la laicitat en
un lloc públic no fos sagrada i reconsagrada), i a més
en horari escolar. Tot per tal de no perdre la parròquia, espantats
com estan d’haver-la perdut. I per això, els que no vagin
a classe de religió, que els mestres els aguantin a classe.
El com, no importa. Que sigui «important», això
sí, no que juguin als escacs, perquè així els
de "reli" perdrien la fe i també voldrien escacs.
Que els parlin de “valors ètics”. I nosaltres, els
mestres, a fer el pallasso, perquè si aquests valors són
necessaris, també ho són per als que van a "reli".
Però clar, els bisbes opinen que els que van a "reli"
ja aniran al cel, no els cal cap altre formació “moral”.
A veure dibuixos del patriarca Abraham, a llegir missatges com ara
“Jesús ens estima” i conceptes per l’estil,
i au. Però això sí, els mestres a seguir el joc
de les sotanes, sense nassos per dir en veu alta quatre coses i sense
exigir que l’ofici de pallasso, tant noble (i necessari per cert)
es limiti al Sindicat de pallassos, i no al Sindicat de mestres, pares
i polítics. I no parlem del Sindicat de la covardia i del tantsemenfotisme…
P.E.- Un dia, si es vol, podem parlar de la tradició laica
a l’educació espanyola, naturalment “oblidada”,
però que “haberla, hayla”
Ramon Navarro
Mestre del CEIP Diputació.
|
