COM MÉS SEREM… MÉS RIUREM

La diversitat s’ha instal·lat a les escoles –sobretot a les públiques– i, un cop més, els nens i nenes ens han donat una lliçó, demostrant a la societat que la convivència de cultures, races i creences no només és possible, sinó que, a més, és molt enriquidora.

Malauradament, aquest exemple de civisme infantil pot esdevenir un esforç debades si l’Administració manté la política d’estrangulació amb què fa temps que castiga l’escola pública.

Primer va ser l’escàndol dels concerts econòmics a diversos centres d’èlit, seguit de l’encara més escandalosa decisió judicial del TSJC per impedir que s’investiguessin els ajuts atorgats i els criteris de concessió. Després van saltar a l’escenari mediàtic els casos d’escolars immigrants, protagonistes d’un lamentable pelegrinatge de la privada cap a l’escola pública; una història amb final feliç, almenys de moment. Perquè la qüestió és: fins quan podrà l’escola pública garantir l’acolliment dels immigrants que s’han d’integrar en el sistema educatiu

A les pàgines centrals trobareu dos exemples de com es fa front a les necessitats que plantegen les incorporacions tardanes d’alumnes als centres escolars. Veureu que, malgrat la manca de recursos, el professorat assumeix el repte amb la professionalitat que li pertoca. El que costa de creure és que ningú més se senti obligat a aportar-hi recursos... Un camí massa llarg per haver-lo de fer en solitari; i molt més, quan al mig d’aquest llarg camí cada cop hi ha pedres més grosses.