DES DE L'INSTITUT CARTA ALS PARES DUBITATIUS

Els pares, ofici que anem aprenent conforme passen els anys i títol que ens treiem quan els nostres fills ja fa temps que volen sols, hem d’anar prenent decisions al llarg de la nostra vida. Per exemple, no han acabat els mals de cap dels nadals i ja hem de començar a amoïnar-nos pel que farem amb els nostres fills el pròxim curs escolar. Com si no n’haguéssim tingut prou amb l’embolic dels regals de Reis i Pare Noel! I a tots ens passarà, un dia o un altre tindrem a les mans una difícil decisió: on portem el nostre fill o filla a fer l’ESO?

Abans, quan erem petits, les coses anaven d’una altra manera. Els qui tenien quatre rals portaven els seus fills a una escola religiosa. Els altres, els que anàvem una mica més escurats ens portaven a les anomenades «Escuelas Nacionales» o a alguna de les acadèmies privades que s’instal·laven als entresòls de molts edificis. La meva experiència, fruit del patir i gaudir que es donava en aquesta situació, segur que deu ser semblant a la de molts pares i mares de la meva generació. Els amics (llavors no hi havia amigues ja que la coeducació no era gens ben vista pels que tallaven el bacallà de l’educació) eren el motor del teu creixement personal; els primers que t’ensenyaven les fotos prohibides del Playboy; t’aixoplugaven quan tenies un problema que els teus pares no entenien i et convidaven a tabac «mangat» als grans. Així passaven els anys i alguns als catorze ja ens vam posar a treballar. Altres, amb més sort, van continuar estudiant. Avui, vint-i-cinc o trenta anys després, uns i altres ens veiem enfront d’un dubte si no existencial sí d’urgent i immediata resolució: Què faig amb el meu fill?

Jo sempre he cregut en la necessitat del caràcter públic de l’escola com un dret fonamental. Els meus fills van a l’institut del Parc de l’Escorxador. Va ser una bona decisió la que vàrem prendre la meva dona i jo? Sincerament, crec que hi ha hagut de tot, professors molt competents i d’altres que necessitarien posar-se al dia; actituds d’absoluta col·laboració i en altres casos, els menys, de marcar clarament el lloc de cadascú. Però en els meus cinc anys d’experiència en un institut us puc dir que els professors, els que s’encarreguen de transmetre coneixements i anar formant persones, han anat adaptant-se a la nova situació creada per l’ESO, és a dir, que tots els alumnes, tant els més interessats en els seus estudis com els que desitjarien ser al Parc jugant o «xatejant» davant d’un ordinador han estat tractats en la seva majoria segons els seus interessos i les seves peculiarietats.

Hauria passat el mateix si haguéssim decidit portar-los a una escola privada, concertada o no? Independent del major cost econòmic, tema secundari i que depèn de la butxaca de cadascú, possiblement de portes enfora tot haurien estat flors i violes, però per les coses sentides i experimentades per gent coneguda, us puc assegurar que si el meu fill o filla no hagués «encaixat» en el seu «projecte educatiu», de forma amigable, ens haurien adreçat cap a un lloc més adient a les «seves característiques».

Hi ha, però, dues coses que em fan pensar que, avui per avui, no ens vàrem equivocar: La primera és que sempre que hem tingut alguna mena de problema hem estat escoltats per tutors o mestres que, a més, quan els ha estat possible ens han aportat solucions. La segona, i aquesta és molt important, que hem tingut la possibilitat de poder ser part de la comunitat educativa on es van formant els nostres fills, participant si així ho hem volgut (com crec que és encara obligació nostra malgrat que els fills se sentin grans) en la nova etapa que comencen, sens dubte més complexa que l’anterior, tant pel que fa al seu desenvolupament personal com al de l’adquisició de coneixements.

Ara la decisió és vostra, jo he volgut donar-vos resumidament la meva opinió, Sigui quina sigui l’opció que preneu, si ho feu pensant en el millor per als vostres fills, sense deixar-los sols, vigilant i participant durant aquests pròxims i difícils anys, no dubteu que us assegurareu l’èxit. De tota manera, si us acabeu decidint per l’escola pública, tranquils, no us equivocareu.

Josep Ramon Badia
pare IES L’Escorxador