PER QUÈ PRENEM LES DECISIONS QUE PRENEM?

La meva filla gran fa ESO des del setembre passat. Durant el procés d’elecció d’institut, que vam viure molt estretament amb les famílies amb qui tenim més relació, em vaig adonar que un dels criteris més importants –i potser el fonamental– a l’hora d’optar per un de públic o per un de privat era la visió que els pares teníem dels nostres fills. M’explicaré: els pares que estaven convençuts que el seu fill o filla no seria prou madur per resistir-se als cants de sirena corruptors que es veu que hi ha als instituts públics, van optar per un de privat; en canvi, els que estaven segurs que el seu fill o filla superaria sense problemes totes les dificultats amb què es pogués trobar, no van dubtar a escollir un institut públic.

Conseqüència més immediata: molt probablement als instituts públics es concentren els nens més madurs i competents, i als privats els més immadurs i dispersos. Això sumat al fet que el professorat més brillant –és a dir, el que ha aconseguit passar les oposicions–també es concentra als instituts públics, m’ha fet dubtar molt sobre si hi ha alguna veritat en l’aurèola dels instituts privats com a «millors» que els públics.

El que em sembla, més aviat, és que els centres privats s’esforcen molt per vendre una il·lusió –el control i la disciplina–, i també que els pares que els escullen estan sobretot comprant seguretat psicològica. Que no és garantia de res, ja que els cants de sirena i la conflictivitat són els mateixos que a la pública [sobre aquest tema podeu llegir l’article «Els comportaments conflictius dels joves escolaritzats», en aquesta mateixa revista]. Molt probablement l’única diferència real és que els problemes de la pública surten a la llum pública i, en canvi, els centres privats renten la roba a casa.

A pesar de tenir tot això molt clar, m’he preguntat a mi mateix moltes vegades quina va ser la raó principal per la qual al final vam optar per un institut públic: si la nostra convicció teòrica i moral a favor del sistema públic d’ensenyament, o la maduresa que veiem en la nostra filla. Perquè la decisió final en assumptes d’aquest calibre sempre té motivacions misterioses, per molt que vulguem fer veure –també a nosaltres mateixos– que controlem conscientment i de manera racional totes les decisions que prenem.

Josep Maria Camps
pare de l’escola Diputació
i de l’IES Maragall