L'11 S I EL TRACTAMENT DE LA INFORMACIÓ

Una “pel·lícula” sense bons

La realitat sempre s’observa des d’una posició determinada. Per tant, la descripció de la realitat es fa, necessàriament, des d’un punt de vista, fet del qual no sempre se n’és conscient.

Nosaltres, el públic, som a l’altra banda. Esperem que ens transmetin aquesta realitat, sovint sense adonar-nos que ens arriba amb una càrrega ideològica, estratègica o simplement conjuntural.

La responsabilitat dels informadors (en el sentit més ampli del terme: mitjans de comunicació, governants, educadors,...) és anar girant el prisma, per tal que puguem veure totes les cares d’una mateixa realitat. Una realitat que nosaltres “carregarem” amb emocions, creences i valors individuals, en funció del nostre criteri personal i exercint el dret a la llibertat d’opinió i d’expressió.

Malauradament, això no sempre funciona. Arran del conflicte a què fa referència aquest article, nombrosos col·lectius han denunciat la manca de transparència i neutralitat en la informació que ens arriba: de l’autocensura de la premsa dels Estats Units, a les dificultats dels reporters per exercir el seu dret a informar... Un pols entre la propaganda i l’objectivitat; entre el pensament únic i la pluralitat.

Imposar una visió monolítica de la realitat, a l’hora d’explicar als nens tot el que està passant, és encara molt més irresponsable i perillós. Per això, cal trobar els mecanismes per tal que als nens els arribi informació global, i no fragments de la realitat que, als seus ulls, poden acabar convertits en imatges d’un western on, com sempre, guanyen els bons.

El treball des de l’escola

L’equip de mestres de l’escola Tabor, com molts d’altres, es va plantejar la necessitat de fer front a les inquietuds sorgides amb l’actual situació i va donar un nou enfocament sobre temes que, des de sempre, ja s’havien treballat a les aules.

Per això, el claustre de mestres va acordar que durant tot el curs aprofundiria en valors essencials com són la tolerància, el respecte i la solidaritat.

Partint de la base que, a nivell teòric, tothom té força clar que cal respectar la pluralitat, però a la vida quotidiana, sense adonar-nos-en, oblidem allò que sobre el paper veiem tan clar, van situar la seva acció en els fets del dia a dia, que és on tenim la possibilitat i l’obligació d’incidir.

Per a l’equip de l’escola Tabor, la principal eina per garantir el respecte envers les altres persones és el coneixement mutu i, per assolir-lo, cal fer servir el diàleg. Amb aquest objectiu, a les aules de l’escola s’han creat espais de reflexió, adequats a cada grup d’edat. Des d’un joc, per trobar una definició al terme tolerància, fins a lectures col·lectives o debats sobre la tolerància.

A l’últim número de la revista Tabor, l’equip de mestres demanava la col·laboració de tots els agents de la comunitat escolar, per afavorir la creació d’espais on es faciliti l’intercanvi d’idees i de models de conducta, que han de fer possible la convivència dintre d’una societat plural.

Perquè, una cosa és no saber com explicar als més menuts el que està passant; però una altra ben diferent és inhibir-se de la responsabilitat de transmetre als nostres fills valors fonamentals com són el respecte a la pluralitat, la tolerància i la solidaritat.

Info-K: la pedagogia al servei de la informació

L’informatiu juvenil del K3 de TVC, constitueix un model de com cal gestionar la informació per fer-la arribar al públic no adult. Trobareu informació al respecte a l’article “Info-K: les notícies del nens”.

El projecte Info-K es va dissenyar pensant en un públic a partir de 8-9 anys d’edat; de manera que no ho està per a un segment important de la població infantil. Efectivament, molts nens –i no solament els qui han assolit la capacitat lectora– han estat exposats al degoteig constant d’imatges (dels monitors del metro, per exemple) i d’informacions. Davant aquesta realitat, la pregunta és ben simple: com podem canalitzar, d’una manera didàctica, les informacions que els arriben?

Sortosament, l’escola té els recursos pedagògics per donar resposta a aquestes necessitats. Però, i els pares, que els tenim? I els monitors, que durant alguns períodes (com en aquell fatídic onze de setembre) tenen cura dels nens? Com molts de nosaltres, probablement ells també es van sentir impotents davant la necessitat d’explicar una situació certament inexplicable.

Potser valdria la pena considerar la necessitat d’establir circuits d’informació per donar suport a les persones que contribueixen a l’educació dels nens i nenes.

Algunes empreses editorials van detectar, ja fa molts anys, la necessitat de reinterpretar temes considerats “difícils”: les relacions sexuals, el procés de gestació i naixement dels fills, les creences i dogmes religiosos, entre d’altres. En aquesta línia, caldria atendre les demandes que s’estan generant arran de conflictes com el que estem vivint.

D’altra banda, des de la perspectiva de l’escola pública, escanyada per la manca de recursos, se m’acut que potser no és tan desgavellat demanar que l’administració, que no dubta a invertir en “vendre imatge”, comenci a invertir en comunicació i es decideixi a “vendre missatge”: és el negoci del futur i, a les escoles, hi té un bon camp per adobar. I és que, donar les claus per interpretar aquests conflictes, i establir les bases sobre les quals cal treballar per construir una societat més tolerant i solidària ha de ser, per força, una inversió molt rendible.

Montse Gasol
CEIP Tabor