COMPETÈNCIA O IGUALTAT D'OPORTUNITATS?: ELS EFECTES DEL MERCAT EN L'EDUCACIÓ *

Nova Zelanda era un dels països amb l’educació més controlada per l’Estat fins que el 1989 un govern d’esquerres va decidir donar un considerable grau d’autonomia als centres educatius públics, amb molta participació dels pares en la gestió i el control. Dos anys més tard, un govern conservador va portar els canvis molt més enllà: va eliminar la inscripció per districtes i va deixar que les famílies apuntessin els fills a l’escola o institut que volguessin, independentment de si era lluny o a prop d’on vivien. Així, i en molt poc temps, Nova Zelanda va passar a tenir el sistema educatiu més liberalitzat del món.

Amb aquesta reforma, que va rebre el nom de “Les Escoles del Demà”, es perseguia estimular tots els centres a treballar bé per guanyar-se bona fama i tenir molts “clients” interessats en entrar-hi. I això és el que va passar en molts llocs, en els quals el repte de dependre només d’ells mateixos va engrescar els equips de docents i els representants dels pares a millorar el funcionament dels centres. Algunes d’aquestes escoles i instituts fins i tot van llençar-se a posar en pràctica modernes i revolucionàries teories sobre l’educació, perseguint allò que ara se’n diu “l’excel·lència”.

La immensa majoria de pares va rebre amb entusiasme la possibilitat de poder escollir escola lliurement. El problema, però, va ser que a l’hora de fer-ho jutjaven la qualitat dels centres molt més en funció de la composició ètnica i socioeconòmica de l’alumnat que no pas d’acord amb els programes pedagògics que s’hi aplicaven. Això va provocar una allau de sol·licituds de matriculació a les escoles amb molts alumnes descendents d’europeus, i un descens en picat en les que predominaven els maoris i els d’origen polinesi.

Però hi va haver altres problemes tant o més importants que aquest: en moltes escoles l’autonomia no va significar una millor gestió, sinó tot el contrari, degut a la poca o nul·la implicació dels pares; l’autogestió també va fer augmentar considerablement la feina dels professors i dels equips directius, cosa que només van assumir els més motivats; les despeses de les activitats complementàries i del transport a escoles allunyades només les podien assumir les famílies amb més recursos; etc., etc. El resultat va ser que les diferències entre escoles es van fer més grans, cosa que va agreujar les diferències socials.

El 1998, sis anys després de la introducció del sistema, els mateixos responsables del ministeri d’educació de Nova Zelanda van reconèixer que com a mínim per a una quarta part de les escoles el sistema no funcionaria mai, i van haver d’introduir mesures correctores. Aquesta és la llei del mercat: segur que molts hi guanyen, però encara és més segur que hi ha molts perdedors. La pregunta que ens podem fer és la següent: és moralment defensable un sistema d’educació pública el bon funcionament del qual depèn, d’entrada, del sacrifici d’una part important de les escoles i, evidentment, dels nens que hi van?

Tot això reflecteix una de les contradiccions ideològiques i socials més profundes de la nostra societat: ens omplim la boca parlant de solidaritat i d’ideals igualitaris i democràtics, però al mateix temps les nostres accions individuals acostumen a tenir motivacions classistes. Quan busquem escola als nostres fills això es posa clarament en evidència: volem “el millor per als nostres fills” i no volem que es barregin “amb segons qui”. Què passaria si aquí s’apliqués el mateix sistema que a Nova Zelanda? Doncs el mateix que allà: unes quantes escoles millorarien espectacularment, moltes s’adaptarien correctament, i la resta entraria en una espiral de decadència d’on seria molt difícil treure-les.

El xec escolar és un altre dels mecanismes que s’han proposat per liberalitzar l’educació. És una idea de l’economista Milton Friedman, un dels principals profetes del Mercat com a divinitat absoluta, i planteja no finançar directament les escoles, sinó donar als pares els diners perquè puguin pagar l’escola que més els convingui als seus interessos. Així, s’argumenta, les escoles –públiques i privades– haurien de competir pels alumnes i millorarien totes. De fet, és la mateixa idea que ja ha fracassat a Nova Zelanda. A pesar d’això, George Bush vol implantar el xec escolar a EUA, i, vés per on, també és un dels temes favorits de la dreta espanyola en política educativa. Molt en consonància amb els interessos dels centres privats, que també el demanen.

* Basat en l’article “Nova Zelanda: els exclosos de l’escola neo-liberal”, d’Edward B. Fiske i Helen F. Ladd, que es va publicar al número de desembre del 2000 a la revista El Correu de la UNESCO, dins un dossier especial dedicat a l’educació al món. Podeu consultar aquesta revista a la biblioteca més pròxima, o també la podeu llegir en versió castellana a l’adreça internet http://www.unesco.org/courier/2000_11/sp/doss31.htm