SOBRE LES PARADOXES EDUCATIVES

L’actual reforma educativa parteix de principis molt democràtics i igualitaris però, paradoxalment, la seva aplicació està provocant desigualtat social. Ara que ha començat a quedar clar quins han estat els errors i les mancances d’aquesta reforma i s’està en condicions d’esmenar-los, és important de preveure i controlar l’efecte pèndol que es pot produir en la política educativa, i que podria provocar encara més desigualtats.
Sobretot si tenim en compte que la divinitat més poderosa i hegemònica de l’actualitat és el Mercat, molt per davant de Déu o d’Al·là. La fe cega que li professen els apòstols neo-liberals ha portat a voler aplicar els seus principis a cada vegada més àmbits de la societat. L’educació no escapa a aquesta moda i, amb propostes com el xec escolar, es volen “liberalitzar” les opcions de les famílies a l’hora d’escollir escola, amb l’argument que això millorarà totes les escoles a través de la competència.
Però els mecanismes del mercat es poden convertir amb molta facilitat en implacables generadors de desigualtats. Això és el que ha passat en el sistema educatiu de Nova Zelanda, on després d’uns quants anys d’una “liberalització” d’aquest tipus s’ha hagut de fer marxa enrera: moltes escoles han prosperat, però bona part de la resta han empitjorat molt ràpidament i han quedat estigmatitzades. I el causant directe d’aquests desequilibris ha estat precisament la suma de les decisions individuals dels pares en l’elecció de l’escola dels seus fills. En podeu llegir els detalls en l’article “Competència o igualtat d’oportunitats?”, que trobareu en aquesta revista.
No és que ens hàgim de comparar només amb Nova Zelanda, evidentment, però sí que és important calcular molt acuradament les decisions polítiques que es prenen i sempre en funció dels efectes que es volen aconseguir. En aquest sentit, conèixer les experiències prèvies a altres països pot servir de vacuna a l’excessiu entusiasme en un model educatiu concret per part dels polítics de torn. Sobretot tenint en compte que els que ara ens governen són especialment partidaris del Mercat amb majúscules. Això és vital per no haver de tornar-nos a lamentar de noves paradoxes.
El cert és que en política educativa cal molta humilitat i, encara més, confiança en la funció democratitzadora i socialitzadora de les escoles i els instituts. És a dir, creure de debò que han de servir per reduir les diferències socials i per a donar igualtat d’oportunitats a tothom. I aquesta confiança els governs només la poden demostrar de dues maneres: expressant un interès sincer per l’educació pública i, sobretot, destinant-hi recursos suficients perquè pugui complir aquesta funció. Tota la resta només és xerrameca irresponsable que, a més, massa sovint amaga interessos inconfessables. Malauradament, això és el que més abunda a casa nostra. Un parell d’exemples: la retallada en els nivells de qualitat de l’escola bressol a Barcelona i els concerts que la Generalitat ha concedit a escoles privades d’elit.