editorial

A que esperem

L'accident als pirineus durant les festes de Nadal ha colpit l'escola bressol Barrufets

L'ESO i els Batxillerats a l'Eixample: Una percepció

L'institut, un nou món

L'adolescència: una etapa de transició

I a més a més...

Els intercanvis internacionals als institus públics

Després de l'ESO, què?

La formació professional, una bona opció per després de l'ESO

Algunes reflexions entorn de l'ensenyament secundari públic

"TIENE MUCHO CUENTO" Els contes i el desenvolupament infantil

No al catering a les escoles bressol municipals

L'esola Mallorca. Ara va de bo

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

"TIENE MUCHO CUENTO"

ELS CONTES I EL DESENVOLUPAMENT INFANTIL

 

Vull parlar de les paraules de la cultura. Els contes encanten literalment els nens. Fins i tot els més moguts queden alguna vegada hipnotitzats, penjats de la veu que està explicant un conte. Les històries de ficció poden tenir per al desenvolupament del nen un paper proper al del joc: li permeten “viure” imaginàriament, identificant-se amb un personatge, situacions que no se sent preparat per afrontar en la realitat. Es com si ell pogués fer un assaig previ a la vivència real i això li dóna seguretat. De vegades ens sorprèn que un nen demani una vegada i una altra i una altra la mateixa història. Podem pensar que potser hi troba, sense ser-ne conscient, la representació d’un conflicte que en aquell moment de la seva vida ell està intentant d’entendre. Està bé que respectem els seus interessos i tornem a repetir un cop més aquell conte que està a punt de fer-nos avorrir. Aviat passarà a un altre i tornarem a començar. D’entre totes les històries que podriem explicar als nostres fills, hi ha autors que valoren especialment els tradicionals contes de fades, per diferents motius. En primer lloc, perquè amb ells transmetem als nostres fills una part del nostre llegat cultural i sentir-nos integrats dins d’una cultura ens dóna identitat i ens ajuda a donar un sentit a la nostra vida. Però també perquè els contes de fades no eviten els conflictes, ni tan sols els més greus i és aquí on trobem una de les seves característiques més enriquidores. És a dir que precisament d’aquella duresa i crueltat que sovint volem evitar als nostres fills (el llop es menja la Caputxeta i la iaia, així com dos dels Tres Porquets; els pares d’en Polzet abandonen repetidament els set fills; l’ogre d’aquest mateix conte es menja per error les seves filles; la madrastra intenta matar la Blancaneu, etc.) ells se’n poden aprofitar moltíssim. No podem evitar que els nostres fills coneguin els conflictes humans més bàsics, els sentiments de por i soledat, l’angoixa davant la vellesa i la mort, els impulsos agressius i violents propis i dels altres. Bona part de la literatura infantil actual evita els conflictes existencials. Però precisament els nens són els que més necessiten suggerències que, de manera simbòlica, els mostrin el camí per afrontar aquests conflictes bàsics i avançar cap a la maduresa. Els contes de fades suggereixen que la vida és difícil, que la lluita contra les dificultats és inevitable, és part de la nostra existència, però que si un afronta els obstacles se’n pot sortir, pot vèncer. Els contes de fades presenten de forma imaginària el més essencial del desenvolupament humà. El protagonista sol aparéixer en un moment de dependència respecte els pares i de por a la maduresa, mentre que al final generalment ha trobat el sentit de la pròpia vida, s’ha fet psicològicament independent i se sent capaç de relacionar-se positivament amb algú de l’altre sexe. L’acomiadem quan està a punt d’iniciar-se per a ell un llarg temps de plenitud. Hi ha un altre aspecte interessant en els contes de fades: tenen una estructura molt marcada, amb un plantejament, un nus i un desenllaç ben clars. A més a més, solen incloure elements que es repeteixen (la pregunta de la reina al mirall màgic, el llop bufant les cases dels porquets, les preguntes de la Caputxeta a la suposada iaia) i que fan que els nens sentin que “controlen” el que passa, el que vindrà. Els nens es familiaritzen amb aquests textos, se’ls fan seus. Jo sento des de fa temps les queixes dels mestres en el sentit que els alumnes no saben escriure. La mateixa queixa expressen els professors universitaris. Jo crec que per saber escriure un text cal haver-se familiaritzat molt bé amb el procés de dir un text, de parlar-lo, de saber-lo estructurar oralment. Els mestres no diuen que els alumnes no saben parlar perquè la parla és molt variada i la majoria de nosaltres s’acaba defensant bé en l’ús de la llengua col·loquial. La cosa canvia si hem d’estructurar un discurs oral de caràcter més formal. Crec que el coneixement profund que els nens acaben tenint dels contes de fades per les característiques textuals que tenen, els pot permetre acostar-se al difícil domini del text complet i ben lligat que molt més endavant els demanaran a l’escola. Expliquem-los doncs la pròpia història, i tant, però també, és clar, d’altres històries. No hi ha millors regals.


Irene Yúfera
Mare de l’escola Joan Miró