L'ADOLESCÈNCIA: UNA ETAPA DE TRANSICIÓ

El concepte i l’etapa de l’adolescència suscita, sovint, interès i curiositat, a causa del gran atractiu que suposa assistir a l’eclosió d’una sèrie de factors altament rellevants en aquesta etapa, així com per la pròpia complexitat de la mateixa.

Comprendre el procés de desenvolupament de l’adolescent ens porta a haver d’enfrontar qüestions i interrogants essencials en el desenvolupament d’un mateix. L’adolescència és un període de transició que comença amb la pubertat i finalitza en l’inici de la maduració (12-18 anys). Aquest període està vinculat a les etapes anteriors (infància) i suposa una continuïtat i influència de la trajectòria evolutiva prèvia. Està comprovat que, generalment, en les noies comença més aviat (10-11 anys). Malgrat tot hi ha diferències individuals.

Es produeixen canvis en tots els àmbits tant interns com externs, íntimament interrelacionats. Els més significatius es produirien en els següents àmbits:

1. Biofisiològic. A partir d’una activació hormonal que desencadena un seguit de canvis: augment d’alçada i pes, i desenvolupament de les característiques sexuals.
2. Cognitiu. Desenvolupament del pensament formal que implica el domini del raonament hipotètico-deductiu; utilització del coneixement científic i la capacitat per planificar i regular la pròpia acció.
3. Psicològic. Els trets més importants d’aquest àmbit són: la construcció de l’autoconcepte, el sentiment d’autoestima i la percepció de la pròpia imatge. En el desenvolupament d’aquest àmbit prenen especial significació els models oferts per l’entorn més pròxim (família, amics, etc) i per models socioculturals, més llunyans i idealitzats (mass-media, multimèdia).
4. Social. En aquesta etapa el grup d’amics pren una importància fonamental, a la vegada que els nois i noies comencen una progressiva desvinculació dels pares.

La fragilitat d’alguns adolescents comporta una necessitat de recolzament, que en molts casos assumeix el grup d’amics, amb una influència directa en el comportament, actituds i valors. Aquesta influència únicament esdevé negativa en funció de circumstàncies molt determinades. A partir del tipus d’interaccions, experiències i ajuts que li ofereix el grup, l’adolescent podrà accedir a la pròpia autonomia personal en la construcció progressiva del seu projecte vital.

El camí que fa l’adolescent de la dependència i d’una vinculació més infantil amb els pares, cap una progressiva autonomia i un canvi de paper dintre de la societat, comporta conflictes, però no cal exagerar la seva importància.
Els adolescents volen comprovar els límits de l’autoritat i han d’arribar a poder tenir criteris i creences pròpies a partir del contrast o la lluita amb les creences i criteris dels altres per tal d’anar conformant la seva personalitat. Tant en l’entorn familiar com en el social i educatiu hi ha una ambivalència en la demanda que es fa als adolescents, de vegades més infantil i de vegades més madura, en funció dels diferents interessos i situacions. Així mateix, ells poden respondre també de diferent forma.

Els pares són fonamentals en la formació del papers i comportaments socials, ja que són els models més pròxims a l’adolescent. La participació progressiva de l’adolescent en el procés de presa de decisions dins l’àmbit familiar és fonamental per afavorir la maduresa social.

Pel que fa a l’entorn educatiu, l’educació secundària obligatòria contribueix al desenvolupament de les diferents capacitats dels adolescents: cognitives, motrius, de relació interpersonal, d’equilibri emocional i d’inserció i actuació social.

L’atenció a la diversitat hauria de ser el fil conductor de l’etapa, ateses les importants diferències individuals, tant d’aptituds com d’expectatives, interessos i motivacions. Des d’aquesta òptica és possible i necessari intervenir i potenciar, mitjançant la pràctica educativa aquest procés vital.Equip d’Assessorament Psicopedagògic
de l’Eixample