MOTS ENCREUATS: LLENGUATGE I COMUNICACIÓ EN L'AMBIT FAMILIAR

Quan entren a l’escola, els nens i les nenes ja han recorregut una bona part del camí que els porta al llenguatge. Però, als pares, que som els que els hem trasmès el llenguatge, encara ens queda feina. És sobre aquesta feina que vull reflexionar en les properes línies. El nostre fill s’explica i ens entén. Tot el que ha après al llarg del camí, aquest codi tan complicat, ha de ser-li útil. El llenguatge és un tresor que li pertany i del que ha de poder beneficiar-se per tal de continuar enriquint-se. Li ha de servir per entendre, en la mida en què això sigui possible, el món que l’envolta, i per adquirir coneixements, i per ser crític i expressar la seva opinió (encara que sigui diferent de la nostra), i per defensar els seus arguments (que poden no ser els nostres). Les paraules, les frases, han de tenir un contingut i un sentit per a ell. Si han de ser paraules plenes, el nostre fill ha de tenir-les vivenciades.

Per tal d’ajudar-lo, podem mirar de recordar junts el camí de la seva vida. Així ell prendrà més consciència de la pròpia història i identitat i podrà associar les paraules a allò que ha viscut. Parlem-li de quan era petit, de com era, d’allò que un dia li va agradar tant o el va fer riure o plorar, d’aquell lloc on vam anar plegats, dels avis que ja no hi són... Perquè quan parlo de recordar el camí, vull dir simplement posar-lo en paraules. I fer-ho nosaltres. No és gaire important que un nen petit no ens vulgui explicar res del que ha fet a l’escola. No li ho exigim. Més aviat acostumem-nos a parlar-li del que ell i nosaltres estem fent i compartint a cada moment, i del que vam fer i compartir. Alguns professionals ens trobem cada vegada més amb nens que no poden explicar res del que han fet el cap de setmana, de vegades saben que han anat a un lloc però no saben quin és, ni com és, ni què hi havia, ni per què hi han anat. Nens que fan coses però sense adonar-se’n, sense prendre’n consciència, com si la vida fos alguna cosa que els passés però no la visquessin realment. Crec que aquests nens simplement necessiten lligar la vida amb les paraules per poder-se-la fer seva. Ensenyar-los com també és part de la tasca dels pares.

És, bo, és clar, que parlem als nostres fills, però sobretot és bo que parlem amb ells. És evident que els pares i les mares no parem de dirigir-los les nostres paraules: “vine”, “a sopar”, “no toquis això”, “vinga, que fem tard”,... Si ho pensem una mica ens adonarem que algunes de les coses que els diem es van repetint més que d’altres. Aquestes paraules o frases que, sabent-ho o no, repetim als nostres fills una vegada i una altra, van guanyant pes. Hi ha paraules que ens lliguen a la vida, però també n’hi ha d’altres que ens pesen una mica, ho sabem per experiència, i d’altres que ens pesen com una llosa i fins i tot d’altres que han esdevingut fatals per a nosaltres. De la mateixa manera, hi ha paraules dites pels qui envolten el nen que tenen molta relació amb com el nen es va formant. Hi ha nens que poden lluitar per canviar el destí cap a on els empenyen aquestes paraules de pes, que poden contradir l’oracle, però d’altres només poden confirmar la predicció. De vegades li diem al nen allò que ell és, o permetem que ho senti quan ho diem a una altra persona: “ets un desastre”, “és un tabalot”, “és boníssim”, “ets un ploramiques”,... La nostra afirmació, per la seva pròpia estructura lingüística, no suggereix cap procés ni cap perspectiva de canvi, sinó que ens tanca en allò que ja és. Cal ser conscients que hi ha paraules que poden arribar a representar la identitat del nen i a generar efectes. És fàcil que un nen de qui se n’han rigut, que ha estat repetidament ridiculitzat o desqualificat digui d’ell mateix des de ben petit que és un desastre. Vull comentar un exemple: un nen de tres anys que plorava assegut a la sala d’espera mentre la seva mare entrava a la consulta del terapeuta dient: ”No hi ha problema, ell es queda allà on jo el poso”. El pitjor que li pot passar a una persona és quedar-se allà on el van posar de petit certes paraules “de pes”. Viure com a subjecte, amb identitat pròpia, és poder trobar les pròpies diferències. Quan els fills ens diuen “no” o “espera” enlloc de “sí” o “ara mateix”, ens descol·loquen com a pares: ja no els veiem tan enganxats a nosaltres. Aquestes expressions obren una dimensió de futur i representen l’operació de separació i d’individuació que els nostres fills estan duent a terme i que és l’eix de la seva identitat. Són paraules de les que ens lliguen a la vida.

Irene Yúfera
mare de l’escola Joan Miró