ELS DRETS I ELS INTERESSOS DE LES CONFESSIONS RELIGIOSES

L’aspecte més debatut d’aquesta polèmica és si a l’escola hi ha d’haver o no assignatura de religió. Però n’hi ha un altre que pot arribar a ser tant o més important: qui n’ha de controlar els continguts i l’ensenyament? Actualment l’església marca quin ha de ser el programa de l’assignatura, però, sobretot, designa tots els mestres de religió. L’administració es limita a acceptar-los sense cap control ni homologació pedagògica i a pagar-los el sou. Aquesta dependència laboral dels mestres de religió respecte de la jerarquia catòlica que fins i tot ha arribat a defensar el seu dret a mantenir-los en precari amb contractes anuals per assegurar-se’n la fidelitat –la identitat catòlica en paraules de la mateixa església–, és la mostra més eloqüent del seu interès per a controlar fèrriament tots els aspectes de la religió que s’ensenya a les escoles. Arribats a aquest punt està clar que l’assignatura no és de cultura religiosa, ni tan sols de religió, sinó més aviat de catecisme.

Estem a punt de veure com aquests esforços de l’església catòlica per a recuperar part de l’hegemonia perduda els aprofita la jerarquia musulmana, en nom de la igualtat religiosa, per implantar-se a les escoles, i d’altres confessions fa temps que pressionen per a poder beneficiar-se d’aquest privilegi. Aquest fet significa una perillosa cessió per part de l’Estat de parcel·les públiques a estructures religioses que s’han destacat històricament per les seves tendències hegemòniques i excloents, i pot ser legítimament interpretat com una esquerda en la no confessionalitat de l’Estat.

ELS DRETS I ELS INTERESSOS DELS NENS I DE LES FAMÍLIES

Ja hem vist com el principal argument laic de l’església –que la cultura religiosa és indispensable per a conèixer la nostra societat– perd valor quan s’analitza la manera que té aquesta institució mil·lenaria d’omplir de continguts l’assignatura: els nens hi troben els dogmes no discutibles de la religió. Per a comprovar-ho només cal fer un cop d’ull als llibres escolars de religió. Davant d’això és legítim argumentar que rebre una sola opció religiosa, un sol dogma, pot ser encara molt més nociu per a la llibertat d’elecció dels alumnes que no pas l’absència d’aquesta educació, perquè són plantejaments tancats que no accepten alternatives, sinó que més aviat tendeixen a rebutjar-les.

Tot això sense entrar a analitzar els drets contitucionals de les famílies que es vulneren quan se’ls exigeix que es defineixin respecte de les seves creences religioses a l’hora de matricular els fills en una escola. Ni les situacions d’apartheid emocional en què es poden trobar els nens i nenes dins de l’escola depenent de si l’opció que han fet els seus pares sigui majoritària o minoritària. Ni el poc respecte que té l’esglesia catòlica pels nens que no fan religió, volent controlar el contingut de l’assignatura alternativa. Les famílies, davant d’aquesta polèmica, ens situem a una banda o una altra depenent de les nostres conviccions religioses, cosa que ens acaba dividint.

UN DEBAT ENCARA MOLT OBERT

Manipulacions molt interessades com la llençada per Josep Miró i Ardèvol des de la seva trona pública al diari AVUI, criticant esbiaixadament els intents més que legítims de l’AMPA de l’escola Auró de contrarestar la campanya agressiva de l’església catòlica per introduir-se en les escoles on gairebé no té presència, demostren que aquest és un debat complex que no es tancarà fàcilment. La solució més lògica seria no fer religió a l’escola i deixar-la en l’àmbit de la vida privada, que és, de fet, com es contempla en el nostre marc contitucional: com una parcel·la privada, íntima de les persones. I això no vulneraria cap dret ja que fora de l’escola tothom és lliure d’incorporar-se a l’església o religió que més li convingui. És, però, una solució difícil d’acceptar pels qui, com el senyor Miró i Ardèvol, creuen que les esglésies tenen dret a fer proselitisme dins les escoles i crear-hi divisions internes en funció de les creences de les famílies. De tota manera, és un tema molt sensible, que afecta la identitat més íntima de les persones i que exigeix un consens el més ampli possible.

Redacció