ELS POLÍTICS I L'ESCOLA PÚBLICA

Quan el govern i l’oposició s’embranquen a discutir sobre el que s’ha fet, de quina forma o què no s’ha fet, sovint és molt i molt difícil saber qui té la raó, llevat que hagis seguit tots els esdeveniments al llarg de tota la legislatura, cosa força improbable per a la majoria de gent. Com que no hi ha pèrdua de vots clara atribuïble a les malifetes del Govern, això deixa les mans lliures als governants per actuar poc condicionats per promeses o millores reals de l’ensenyament públic a l’Eixample, per exemple.

Quan els polítics es troben en campanya electoral se’ls omple la boca d’algunes promeses concretes, però on es recreen especialment és en el testimoni de bones intencions ajudat per un llenguatge racional, fred, calculador, sense estridències, fins i tot diríem excessivament assenyat.

Ara volem destacar una bona intenció que sempre ens ha fet molta patxoca, és aquella que diu: “els polítics estem al servei del poble”. Els podríem respondre que el poble de l’Eixample (barri de 330.000 habitants i el de més població dels 10 districtes de Barcelona) malda cada any per aconseguir una plaça d’Escola Pública a P-3. O encara més difícil, a l’escola bressol. Aquesta gran mancança crònica de places aparentment sembla que no tingui solució. Els polítics, esperonats per la desmobilització de la gent, veuen com la migradesa d’Escola Pública en el nostre barri és viscuda individualment i en silenci pels afectats que opten ràpidament per inscriure els fills a la privada i així asserenar l’ànim. Aquesta conducta pot ser explicada perquè molta gent no està prou conscienciada per defensar l’Escola Pública. Ens oblidem però, de la poca confiança que tenim en nosaltres mateixos. Poc ens imaginem la força que té el poble quan s’organitza i reclama tot allò a què té dret. El nostre poder d’incidència obliga a passar de les boniques paraules i els bons propòsits als fets concrets. Exigeix solucions immediates quan hi ha una protesta puntual, o a la solució de fons quan la reclamació prové d’un moviment organitzat que creix sense intenció de desaparèixer. Recordem dues circumstàncies que avalen aquest pensament:

• la protesta puntual que es va produir el 1995 quan els pares de l’Eixample amb fills no admesos a l’Escola Pública, coordinats pel MUCE (Moviment Unitari de la Comunitat Educativa) varen desenvolupar una sèrie d’accions directes que va obligar l’Administració a donar una solució immediata: obrir una línia nova a l’Escola Pública Pràctiques 1 (molt a prop de l’estació de Sants).

• la promesa recent per part de l’Administració de crear 30.000 places de guarderia. Independentment de la qualitat d’aquestes places, concertació de guarderies privades o creació efectiva d’escola bressol pública, és un signe positiu que ve a donar resposta a la mobilització social articulada al voltant de:

1. La recollida de 70.000 signatures per demanar més places d’escola bressol efectuada l’any passat i entregades enguany.
2. La defensa de l’etapa educativa del 0-3.
3. La formació dels Consells Escolars, encara al·legals per a l’Administració, que comencen a funcionar aquest curs a les escoles bressol com a mesura de pressió reivindicativa.

És clar que quan el poble es mobilitza i s’organitza per demanar drets fonamentals com és l’ensenyament públic, els polítics s’han de posar al servei del poble perquè no els queda altre remei.

Oriol Escolà i Grau
Escola bressol El Roure