ON DIMONIS ÉS L'AMPA?

Tot semblava normal quan vaig arribar a un quart d’onze. El paper deia a les 10 de la nit i la sala, amb les cadires ben arrenglerades, la taula presidencial, l’ampolla d’aigua, els gots i fins i tot una campaneta per cridar a l’ordre, donaven serietat a l’acte. L’aire i jo semblàvem ser els únics assistents a l’acte assembleari que l’Associació de Mares i Pares havia convocat. Però... van tocar les 11 i no havia aparegut ningú més, ni tan sols els membres de la Junta eren presents. Entre sorprès i emprenyat vaig tornar a casa. Quins... que tenen, pensava. Precisament avui que fan aquell programa de debat a TV que surt la Rociíto –quin pendó de noia, el que deu patir la seva mare!–, el pare Apeles –quin tros de capellà– i aquell llargarut sudaca que sembla que deu ésser de “la acera de enfrente”, amb un tema tan interessant com és “Els nens del segle XXI, com educar-los?”. Enfurismat vaig agafar el telèfon i adreçant-me al número del Sr. President del AMPA, va despenjar un contestador assabentant-me que fos qui fos, no valia la pena deixar un missatge ja que seria destruït abans de 10 segons i a més a més aquest número ja no existia des de feia anys. Ja no eren hores de fer trucades, així que vaig ficar-me al llit, amb la sang ben calenta i ganes de gresca per al dia següent.

De bon matí, acompanyant la meva filla a l’escola, vaig trobar una mare esverada, “ X” va dir, saps l’enrenou que hi ha al bar de davant de l ‘Escola? –No, vaig respondre–. Sembla ser que L, M, N i O, els únics pares voluntaris per acompanyar els nens a piscina, han desaparegut. Un missatger ha penjat un cartell sense firma, on diu que la piscina queda suprimida i per substituir-la enviaran aquesta hora els nens a casa perquè facin pràctiques a la banyera. Uf.!! el dia començava fort i jo no estava per gaires punyetes. Volia trobar la delegada de classe, però semblava que se l’havia empassada la terra. Una vegada em va demanar ajuda per muntar el carnestoltes i jo li vaig contestar que ho fessin els mestres que per això cobraven o d’altres pares a qui els anaven més tots aquests rotllos. Jo els caps de setmana me n’anava a l’apartament que per això pagava la hipoteca cada mes. A la fi tots aquests que van de solidaris, quan tens un problema no els trobes mai.

El Sr. Z, pare d’un company del meu fill gran, i a qui no havia vist mai, potser perquè tampoc vaig a cap activitat que fan a l’escola, venia traient foc pels queixals. “Això és una hecatombe!” xisclava. S’acabava d’assabentar que a la reunió amb els responsables municipals per solucionar el problema dels sorolls del carrer a l’escola, no s’havien presentat els membres de l’AMPA i l’Ajuntament, pel seu compte, havia enviat unes capses amb taps de suro. Però el que més el cabrejava no era que no n’hi havia per a tots, sinó que no n’havien posat de la mida adequada per a les orelles del seu fill. Com podia haver tan alt grau de desorganització? Si s’havien ficat en aquells càrrecs devia ser perquè els agradava i en treien algun profit.

Aquell mateix dia hi havia reunió del Consell Escolar on estava prevista la presentació d’algunes propostes del grup de pares per millorar el servei de mitja-pensió. Encara que s’havia convocat feia uns dies una reunió de pares per tractar el tema ningú no en sabia res. Segons informacions de darrera hora els assistents no van passar d’11 sobre unes 200 famílies implicades. De les extraescolars millor no parlar-ne. Com que els pares responsables del servei s’havien tornat afònics per temps indefinit i cap dels usuaris es volia fer càrrec de la seva continuïtat, s’havia decidit que provisionalment, cada dia una família acolliria a casa seva la resta dels nens i els donaria de berenar. Els pares A, B, C i D van resoldre que es faria per ordre alfabètic començant per la Z, i a l’inrevés. Una marabunta de 27 nens i nenes van envair casa meva, s’abalançaren sobre el bimbo, la nocilla, la coca-cola, encengueren la TV, utilitzaren el llits com a trampolins i a les parets deixaren la seva empremta artística. Ja tenia la finestra oberta i no sabia si tirar-me jo o el primer marrec que agafés quan de sobte.....Riiiiinnnnggg!!! el despertador estava sonant i jo en pijama amb la finestra oberta, mig zombie, cridant; “No balleu sobre la taula, coll....!!!”. El meu fill espantat, va aparèixer amb un paper a la mà, me’l va estendre i amb els ulls encara fora d’òrbites vaig llegir: AQUESTA NIT A LES 10 ASSEMBLEA DE L’AMPA, NO HI FALTIS.

Josep Ramon Badia