LLIBERTAT RELIGIOSA I ESCOLA PÚBLICA

Com recordareu, des de fa dos anys i mitjançant una carta, es presenta als pares i les mares de P-5 l’opció que els seus fills rebin classes de religió en horari lectiu i amb finançament públic, segons els acords entre l’Estat espanyol i el Vaticà, signats el 1979, un cop aprovada la Constitució espanyola i avalats pocs anys després pel Tribunal Constitucional.

Es tracta d’escollir entre classes de religió catòlica o ensenyaments alternatius posant tan sols una creueta en la casella corresponent.

Cal apuntar aquí la contradicció de l’administració d’ensenyament que no troba recursos per finançar l’assignatura de plàstica per a tots els nostres fills i en canvi disposa de recursos per als mestres de religió escollits, no pas per la pròpia administració o per l’escola, sinó directament per l’església catòlica.

En tot cas, aquesta iniciativa s’ha dut a terme durant aquests dos últims anys i això ha produït una problemàtica de la qual volem informar, sobretot, als pares i les mares dels alumnes d’educació infantil.

Els alumnes que assisteixen a les classes de religió han d’abandonar la seva aula per traslladar-se a una altra on s’imparteix aquesta matèria específica. Mentrestant, els alumnes que varen escollir les classes alternatives resten a la seva aula, on desenvolupen un programa alternatiu imposat per la Conselleria d’Ensenyament de la Generalitat, sempre al marge de les matèries pròpies del curs al qual pertanyen i respectant l’exigència de l’església segons la qual l’alternativa a la religió no ha de tenir continguts importants.

La primera conseqüència d’aquest procés és la disgregació del grup, en contra de l’atenció a la diversitat dins l’aula. D’altra banda, les classes de religió ocupen més de 50 hores al llarg de tot el curs (aquest temps es treu de les hores lectives de tots els alumnes).

Us recordem que les escoles privades imparteixen cada dia una hora més que les escoles públiques. Això fa que la incidència d’aquestes més de 50 hores no dedicades a les matèries pròpies del curs, faci més gran la diferència entre l’Escola Pública i la privada, en perjudici de la qualitat de l’ensenyament de tots els nostres fills i filles.

És evident que la disgregació del grup de forma periòdica i reiterada, en funció de les creences religioses és un camí desencertat. Si a més a més de l’església catòlica, ara com ara la més bel·ligerant en aquest tema, s’hi afegeixen l’església musulmana i les d’altres confessions, en nom de la igualtat religiosa, aconseguirem portar al nivell d’assignatura, no pas la religió sinó el culte a la diferència.

Dit això i sense qüestionar la llibertat de creences a la qual tots tenim dret, voldríem proposar-vos una reflexió al voltant d’aquest tema. L’ensenyament de la religió és una opció que resulta de les creences pròpies de cada família, i és en aquest àmbit familiar on s’han de transmetre en primer lloc. Hem matriculat els nostres fills i les nostres filles en una Escola Pública i no confessional. Si volem aprofundir en el coneixement de les religions com a matèria específica, ho podem resoldre en el si de la parròquia, la sinagoga, la mesquita, etc., a la qual pertany cada família.

Podria ser així de fàcil si del que es tractés fos de defensar els drets religiosos de les famílies, però no sembla que això sigui el que realment estigui en joc. El que importa és la defensa dels interessos de l’església catòlica des d’una posició de privilegi, respecte a les altres confessions cada cop més presents en el nostre entorn social.

Aquesta pugna per prendre posició és perfectament legítima si no fos que l’escenari escollit per a dur-la a terme és l’Escola Pública i que els actors de la representació són els nostres fills i les nostres filles. Les famílies, involucrades a contracor en aquesta falsa polèmica, caiem en la trampa de prendre partit en funció de les nostres creences i acabem dividits, si no enfrontats, a l’interior de l’escola.

No hi ha cap altra conclusió possible per respecte a la diversitat i als diferents orígens de les famílies i els alumnes que fan ús de l’escola, que la de deixar la religió en l’àmbit que li correspon, és a dir fora de l’Escola Pública, recuperant per a aquesta el caràcter no confessional que la defineix.

Teresa Mitjans i Ricard Cusell
Pares de l’Escola Pública Auró

Llibertat religiosa, Escola Pública. Una falsa polèmica

Carta oberta al Sr. Josep Miró i Ardèvol

EN RESPOSTA AL SEU ARTICLE PUBLICAT AL DIARI AVUI DE L’11-02-00

Com el Quixot quan lluita amb els molins de vent convençut que són gegants, vostè, benvolgut senyor, en una carta informativa d’ús intern, redactada i adreçada als pares de l’Escola Pública Auró per la Comissió en defensa de l’Escola Pública, comissió, entre altres, de l’AMPA de la nostra escola, hi veu un atemptat a la llibertat religiosa i un atac als drets fonamentals.

En un grup de mares i pares compromesos en el millor funcionament de l’escola dels seus fills, hi veu un Comitè de Salut Pública i una Comissió de militància laïcista i antireligiosa.

Molins de vent, benvolgut amic, molins de vent

El considerem assabentat de l’existència de les AMPAs dins l’organigrama de les escoles públiques, i del fet que aquestes AMPAs s’organitzen en comissions per cobrir l’ampli ventall d’activitats que dins el marc de l’escola necessiten de la col·laboració dels pares i les mares dels alumnes del centre.

Essent com és de caràcter voluntari, el fet de formar part de l’AMPA o de qualsevol de les seves comissions, es tracta d’una opció oberta a tots els pares de l’escola, sense cap distinció a causa de les creences religioses ni per cap altra causa.

Dit això, si fos necessari catalogar-nos, que no ho és, consideri’ns uns pares que creiem en l’ESCOLA PÚBLICA GRATUÏTA i de QUALITAT i que traiem el temps d’on no n’hi ha per tal d’aconseguir aquest objectiu.

Si una comunicació que convidava tots els pares de la nostra escola a una reflexió sobre les classes de religió pot arribar a ésser, per a vostè, una manifestació de coacció contra la llibertat religiosa, amb arguments de caràcter pintoresc, actes d’hipocresia, insolidaritat i un exemple de coacció organitzada, és evident que, o bé vostè sap veure el que nosaltres no trobem enlloc, o bé s’ha produït un reguitzell de malentesos que cal aclarir.

No és una coacció contra la llibertat religiosa recordar que la decisió d’incloure un fill a les classes de religió es faci marcant amb una creu la casella d’un imprès de confirmació de plaça que no inclou cap més explicació al respecte.

Potser a vostè li sembla una coacció, però permeti’ns pensar que el fet d’informar els pares no ho és.

No és un argument pintoresc pensar que la disgregació del grup de forma periòdica i reiterada, en funció de les creences religioses, és un camí desencertat.

Potser a vostè li sembla un argument pintoresc, però a nosaltres, que ho vivim des de dins, no ens ho sembla.

No és insolidari pensar que la pèrdua de 50 hores al llarg del curs és perjudicial des del punt de vista educatiu.

Potser a vostè li sembli insolidari, però permeti’ns pensar que dos i dos són quatre.

Potser és un acte d’hipocresia entendre que l’Escola pública no és confessional i que això s’entén sense qüestionar la llibertat de creences. És un acte d’hipocresia no afavorir cap religió?

Potser a vostè li sembla una hipocresia, però permeti’ns pensar que el fet d’entendre-ho així no ho és.

Es pregunta vostè, i amb raó, què fa l’autoritat de qui depèn l’ensenyament a Catalunya per preservar el dret dels pares a qui la nostra carta, al seu entendre, potser coacciona.

Doncs miri, l’autoritat declara les religions una assignatura alhora voluntària i curricular i poca cosa més. Que això pogués representar algun tipus d’inconvenient per al funcionament global de l’escola, no ho va pas considerar.

Per acabar, senyor Miró, publiqui la carta sencera i no tregui les frases del seu context. No es quedi amb les que li permeten fer demagògia.

Escrits com el seu són els que promouen actituds d’intolerància.

No busqui gegants on només hi ha molins

Comissió de Defensa de l’Escola Pública
Associació de Mares i Pares del CEIP Auró

QUI ENS HO HAVIA DE DIR!

Que una circular informativa interna de l’escola sobre les classes de religió seria la font d’inspiració per a un article publicat al diari AVUI el passat 11 de febrer a la secció Diàleg, signat pel senyor Josep Miró i Ardèvol.

Després del primer esclat i amb els ànims més apaivagats, calia decidir què podíem fer per donar resposta a tantes preguntes. Vam treure la pols als nostres dots literaris i va sortir-ne un escrit, Carta oberta al senyor Josep Miró i Ardèvol, que vàrem adreçar a la seu del Grup municipal de CiU, de l’Ajuntament de Barcelona, d’on és regidor portaveu.

Amb el convenciment que no n’hi havia prou i que els lectors de l’AVUI podien treure conclusions bastant allunyades de la nostra realitat, vam presentar-nos amb tota la documentació a la redacció del diari per demanar la publicació del nostre escrit.

Un resum de vint línies a la secció Bústia com a contrapartida d’un article d’opinió extens és el que vam obtenir per resposta, amb l’afegit que el tracte rebut per part del responsable d’aquesta secció no va ser del tot correcte... i, per cert, encara n’estem esperant la publicació!

Sembla ser que som prou importants per merèixer l’atenció del senyor. Miró i Ardèvol, i en canvi no ho som per poder publicar un article de resposta en el mateix mitjà de comunicació.

Ens preguntem què cal fer per poder aclarir la mala interpretació d’aquest senyor. Hem de recórrer a alguna persona amb nom i crèdit suficient?

Marta Via i Estapé
Presidenta de l’AMPA de l’Escola Pública AURÓ