NECESSITATS EDUCATIVES ESPECIALS

Quan Carme Laura Gil va ser nomenada consellera, una part de la comunitat educativa d’aquest país va somriure amb complicitat (havia estat mestra, i semblava una persona coneixedora i oberta a les nostres necessitats), mentre l’altra part s’ho mirava amb un cert escepticisme. Pel que sembla, almenys per les primeres actuacions, tenien raó els segons.

La disposició que regula l’escolarització d’alumnes amb necessitats educatives especials que ha presentat l’equip de la nova consellera, no ens deixa avançar en la creença que tots els habitants d’aquest país tenim dret a una plaça escolar, que permeti, en alguns casos integrar-se en aquesta societat.

L’Escola Pública admet, uns amb més bona disposició que altres, alumnes amb necessitats especials, perquè és llei o perquè hi ha voluntat i convicció. L’Escola Pública acull quasi el 80% d’aquesta població, i això només vol dir que el procés d’integració, necessari per a una convivència en llibertat s’està portant a terme de manera parcial, fet que comporta la creació de guetos (sector social, delimitat geogràficament, on la majoria de la població té unes característiques pròpies i diferenciades que fan que sigui segregada de la resta de la societat).

Si d’una classe de nens de 4 anys, dels 20 alumnes n’hi ha 10 amb necessitats educatives i socials especials, em podreu explicar com treballa l’educadora per integrar aquests nens i alhora fer que segueixin el programa establert pel Departament d’Ensenyament? Alguns d’aquests nens no parlen ni castellà, la majoria no han estat escolaritzats anteriorment. Per molt que el departament compti amb personal de reforç, la tasca de l’educadora ha de ser titànica per fer rutllar la classe en igualtat de condicions que altres sense aquesta composició.

L’escola concertada, per altra banda, que ha fet ús fins ara de tot tipus de pràctiques dissuassòries per estalviar-se la matriculació d’aquest col·lectiu (creació de fundacions, diners a fons perdut, activitats diverses com a elements disgregadors, etc. i sense cap control per part de l’Administració) , acceptaria alumnes amb necessitats especials com proposa la disposició del Departament a canvi d’incrementar la subvenció que ja rep.

Sincerament no crec que sàpiguen realment la magnitud del problema, i encara pitjor, crec que el que volen és mantenir neta i fidel l’escola concertada.

El Departament, s’empara en el dret de la família a escollir el centre per sobre del dret a la integració de l’alumnat. Llavors sembla clar deduir que la integració els importa poc.

Ens sembla recordar que el “nostre” (perquè democràticament és de tots) president de la Generalitat deia que és català aquell qui viu i treballa a Catalunya, i doncs?…

Són o no són catalans els nens amb necessitats escolars especials? Quant de temps trigarem, amb aquestes condicions, a fer-los uns més de nosaltres? Importa integrar-los, o només exportem al món la nostra capacitat solidària (mira que són trempats els catalans, mira que bé que cuiden els pobrets immigrants...).

Si no hi ha una trobada seriosa, Departament, sindicats, centres i pares, no creiem que es pugui resoldre el problema. Calen polítiques serioses, realistes, concretes i definitòries de quin model educatiu, i per tant de quin país volem. Amb unes tiretes mal enganxades no ens entrarà la pols, però no podrem evitar que si hi ha infecció aquesta s’expandeixi.