Augmenten els ajuts de menjador per al curs 2008-2009

Augmenten els ajuts de menjador del curs 2008-09

El curs vinent hi haurà més ajuts de menjador escolar per a les famílies barcelonines. L’Ajuntament de Barcelona augmentarà en un 50 % el nombre d’ajuts, amb una inversió addicional de 2,4 milions d’euros. La convocatòria es farà pública entre abril i maig

“Els ajuts de menjador escolar s’amplien per arribar a totes les famílies que els necessitin. El curs 2008-09, l’Ajuntament de Barcelona destinarà 2,4 milions d’euros més a aquests ajuts. El pressupost total serà de 3.061.125 euros, gairebé cinc vegades més que el curs 2007-08.
La inversió municipal farà pujar el pressupost conjunt de Generalitat i Ajuntament per a ajuts de menjador fins als 7 milions d’euros. Això significa que el curs vinent es podran atorgar uns 11.864 ajuts de menjador, enfront dels 7.869 ajuts del curs actual.

OBJECTIU: COBRIR TOTA LA DEMANDA
Amb aquesta mesura, l’Ajuntament reafirma el seu compromís d’ampliar I’abast dels ajuts de menjador i arribar a cobrir el 100 % de la demanda fins ara no atesa.
L’esforç pressupostari del municipi permetrà que el curs 2008-09 es pugui cobrir la totalitat de la demanda valida que no es va poder atendre en funció dels indicadors d’aquest curs.

MÉS FÀCIL
Per primer cop, i amb I’objectiu de facilitar la sol·licitud i tramitació dels ajuts, es fa una convocatòria única a Barcelona, amb uns criteris de baremació unificats per a tots els alumnes de la ciutat.
La convocatòria s’adreça a alumnes d’escoles bressol, primària i secundària matriculats en centres educatius finançats amb fons públics. Es fa des del Consorci d’Educació i sortirà entre abril i maig.

ELS CRITERIS DE BAREMACIÓ
Per atorgar aquests ajuts, es tindrà en compte criteris com ara la renda familiar, el nombre de membres de la unitat familiar, la condició de monoparentalitat, la qualificació de família nombrosa, la situació de I’infant en acolliment o Inexistència de membres de la unitat familiar afectats per alguna discapacitat”.

ARTICLE Extret de la Revista informativa de l’Ajuntament de Barcelona núm. 115, abril 2008.

Catalunya i França reforçaran la col·laboració entre centres educatius

Dijous, 10 d’abril de 2008
Catalunya i França reforçaran la col·laboració entre centres educatius

L’acord inclou un programa de reforç de l’ensenyament de francès, intercanvis d’alumnes i de professors i formació continuada per als docents durant els propers tres anys

El conseller d’Educació, Ernest Maragall, i l’ambaixador de França a Espanya, Bruno Delaye, han signat un conveni de col•laboració per als propers tres anys amb l’objectiu d’intensificar les relacions entre els centres educatius catalans i francesos. L’acord inclou l’impuls a l’aprenentatge de la llengua francesa a Catalunya i del català a França. Actualment, 47.211 alumnes catalans estudien francès a l’ESO, Batxillerat i Cicles Formatius.

Aquest conveni implantarà un programa confeccionat conjuntament amb el servei cultural de l’Ambaixada de França. El pla preveu la creació de seccions per a l’ensenyament de matèries en llengua francesa, la col·laboració entre centres i la difusió de bones pràctiques com poden ser la ràdio a l’escola o la creació de xarxes de centres que treballen conjuntament a l’hora de crear i aplicar activitats. També hi haurà intercanvi de professors entre Catalunya i França, i la participació comuna en projectes europeus.

La cooperació entre Educació i l’ambaixada francesa s’estendrà també a la formació contínua dels professors que imparteixen matèries en francès, a la preparació de material didàctic i de documents específics per a aquestes assignatures, als projectes d’intercanvi entre els alumnes i entre els professors, o els projectes de col•laboració amb els rectorats de les Académies franceses.

En totes aquestes accions participaran els centres educatius francesos de Barcelona, i l’Institut Francès de Barcelona.

L’acord contempla també mesures específiques per als estudiants de Formació professional, com els alumnes d’FP inicial, d’ensenyaments artístics i d’ensenyaments esportius realitzin períodes de pràctiques en centres de formació o empreses de França en el cas d’estudiants catalans, i de Catalunya en el cas dels estudiants francesos. Aquests períodes de pràctiques estaran integrats, sempre que sigui possible, dins els estudis conduents a una certificació o titulació.

Xec escolar

Cheque escolar: el fin de los monopolios en Educación, por Álvaro VERMOET Texto de la ponencia de Álvaro Vermoet Hidalgo, presidente de la Unión Democrática de Estudiantes y comentarista de Libertad Digital, al VIII Congreso Mundial de Educación celebrado en Valencia entre el 18 y el 20 de abril.

Queridos amigos:

Quiero, antes de nada, agradecer a la Asociación de Centros Autónomos de Enseñanza Privada (ACADE) su amable invitación para poder intervenir en este 8º Congreso Mundial de Educación, rodeado de ponentes y congresistas de excepcional prestigio.

Especialmente, es para mí un honor compartir mesa con Mauricio Rojas, un genuino liberal, defensor en la teoría y en la práctica de la libertad y del pluralismo, y cuyas ideas nos han servido de inspiración en incontables ocasiones.

El pluralismo ideológico, cultural o filosófico de la España actual responde al modelo de “sociedad abierta” que defendemos los liberales, los que creemos que los individuos, las familias, las empresas, las fundaciones y, en definitiva, la sociedad, no deben encontrarse con ninguna traba a la hora de crear, enseñar, aprender e innovar.

Encontramos ese pluralismo en muchos ámbitos de la vida privada (las creencias, el origen, la raza, la orientación sexual) y de la vida pública.

En una sociedad libre, los individuos podemos elegir dónde trabajamos, dónde vivimos y dónde comemos, qué hacer con nuestros ahorros, o qué vivienda elegir para nuestra familia.

La libertad económica nos permite traducir el pluralismo de la sociedad en un mercado cada vez más diverso, que atienda a un número cada vez mayor de necesidades, realizando grandes inversiones en la innovación tecnológica y en el conocimiento.

Ha llegado el momento de abrir el sistema educativo a ese pluralismo. ¿Acaso no hay aquí en Valencia, en Madrid o en cualquier sociedad libre distintas familias que demandan distintos tipos de educación?

No hablo de poder elegir entre un colegio religioso o un colegio público, hablo de abrir el sistema educativo a todas las demandas de la sociedad, a acabar con décadas de monopolio y uniformidad.

Creo que todas las familias tienen derecho a poder elegir. Y, para eso, las empresas, las fundaciones, las organizaciones religiosas y las administraciones deben poder ofrecer distintos modelos educativos en igualdad de condiciones, que puedan llegar a todos.

Debemos llevar el libre mercado a la educación, pero garantizando la equidad, es decir, minimizando el impacto de las diferencias económicas a la hora de poder elegir.

Todas las familias deben poder elegir entre distintos centros educativos, y no entre distintas redes de centros educativos.

La verdadera libertad educativa es la que permite elegir un centro especializado en las nuevas tecnologías o en las enseñanzas artísticas, en la enseñanza del alemán o del chino, con un ideario laico o religioso, con una filosofía u otra, con distintas asignaturas, distintos proyectos, distintas lenguas vehiculares.

Las familias no demandan dos redes, demandan poder elegir la enseñanza que creen mejor para sus hijos, demandan poder elegir la lengua en la que se educa a sus hijos y demandan más exigencia o más refuerzo, en función de sus necesidades.

Esta libertad ya la tienen algunas familias. Hay familias que pueden permitirse pagar íntegramente el gasto educativo de sus hijos a la vez que pagan, con sus impuestos, un puesto educativo en la red pública o concertada del cual no hacen uso.

Familias que liberan al Estado de una carga y que ven cómo la Administración, en vez de compensar ese doble pago, les excluye de cuanto ofrece al resto de familias.

Pese a todo, hacen el sacrificio. Pero ¿qué pasa con el resto, con la inmensa mayoría de familias? ¿Qué pasa con la España que madruga para ir a trabajar y que apenas tiene para pagar la hipoteca de su casa? Se le dan dos opciones: una red pública, monopolio del Estado, y una red concertada. Y eso sólo en el mejor de los casos.

Esta limitación no sólo disminuye la capacidad de elegir de la inmensa mayoría de familias, sino que priva a una gran mayoría de alumnos de los
beneficios de la competencia entre distintos centros con distintos proyectos educativos.

Recoger los frutos de la libre competencia, de la innovación y de la creatividad, no es posible cuando la Administración garantiza la financiación de las dos redes de centros y cuando la escolarización la hacen los Ayuntamientos.

Se nos acusa a quienes defendemos la libertad de elección de las familias que no pueden pagarse un puesto escolar no subvencionado de atentar contra la educación pública y, consecuentemente, contra los más desfavorecidos.

¿Pero acaso es beneficioso para los alumnos con menos recursos que no
puedan salir de la red pública o que los centros públicos no tengan distintos proyectos educativos?

En un momento en que la educación pública acumula sus peores resultados pese a una inversión económica sin precedentes, alguien debería explicarnos en qué se ayuda a esas familias negándoles el poder elegir.

El monopolio educativo que denuncio no se refiere sólo a las restricciones estatales para elegir centro educativo, sino también a la uniformidad que padece la escuela pública y que se explica por su dependencia de la Administración y por la falta de incentivos e instrumentos de libre competencia.

Con la excepción de la gestión educativa que ha hecho el Gobierno liberal de Esperanza Aguirre en la Comunidad de Madrid, se ha condenado a la educación pública a la uniformidad, a ser una mera extensión de la Administración.

El sistema educativo debe ser un instrumento de movilidad social, que permita a quienes tienen talento pero no dinero llegar todo lo lejos que sus capacidades le permitan. Para ello, necesitamos herramientas que faciliten la movilidad del alumnado, la especialización de los centros educativos, la evaluación, la transparencia y la libre competencia.

Hace falta que la educación pública se desprenda de la burocracia y pueda ser competitiva, y hace falta que todas las familias puedan elegir el centro que mejor se adapte a las necesidades de sus hijos.

Que los mejores alumnos puedan ir a los mejores centros y no a los que puedan permitirse, a los que estén en su zona geográfica o a los que les asigne la Comisión de Escolarización de un Ayuntamiento.

No propongo privatizar la educación pública. Propongo abrir y flexibilizar el sistema educativo, haciendo el pluralismo accesible a todas las familias. Cuando un centro educativo privado está homologado y tiene demanda suficiente, ¿por qué debe asumir el modelo de gestión de los centros públicos, como impone el sistema de conciertos, para que sus familias puedan escolarizar a sus hijos con dinero público como el resto de las familias?

Lo que estoy proponiendo es que todas las familias, sólo por tener un hijo en edad escolar y con independencia de otras ayudas que puedan recibir en función de su renta, reciban de la Administración una cantidad de dinero que les permita escolarizar a sus hijos en cualquier centro educativo por el que opten, en vez de ser la Administración la que decide qué centros subvencionar y en qué cuantía.

Este sistema fue ideado por el Nobel de Economía Milton Friedman, de la Escuela de Chicago, y denominado “cheque escolar”. Hoy, lo aplican varios Estados en los Estados Unidos, países como Suecia o Chile y, en España, la Comunidad de Madrid presidida por Esperanza Aguirre en la Educación Infantil.

Qué duda cabe de que si todas las familias, con independencia de su renta o ubicación geográfica, pudieran acceder al dinero público que se destina a la educación de sus hijos, habría una mayor libertad, competencia y eficiencia.

Mientras haya centros con un tipo de subvención, otros con otra y otros sin ninguna, estaremos repartiendo a los alumnos en función de su renta,
ya que no se incentiva a la iniciativa privada a instalarse en zonas económicamente deprimidas.

Con el cheque escolar no habría ya “redes de centros”, sino que cada centro tendría un proyecto (científico, artístico, bilingüe, trilingüe…), sin que la escasez de recursos de las familias desincentivara que estos centros llegaran a todos los barrios.

Así, sería posible que centros educativos con distintos proyectos llegaran a más familias de las que hoy podemos imaginar, pues la experiencia demuestra que la libre competencia, que introduciría el cheque escolar, baja los precios, por lo que cada vez más familias podrían acceder a una cada vez mayor oferta educativa.

Si es tan sencillo, si sólo dando un cheque a las familias el Estado puede olvidarse de gestionar miles de colegios públicos y concertados que tiene que administrar ahora, ¿por qué no se hace?

El motivo es político. Ningún partido político ha querido renunciar al control del sistema educativo.

No a un sano control de los resultados de los alumnos, sino al control de los contenidos, de la lengua que se utiliza o de la información que llega a los padres sobre los resultados de sus hijos. Un ejemplo es el de la manipulación de la enseñanza de la Historia allí donde gobierna el nacionalismo, especialmente en Cataluña y en el País Vasco. Otro ejemplo es el de los contenidos claramente ideológicos en algunos libros de texto de “Educación para la Ciudadanía”. Pero no menos importante es la ocultación a la sociedad, a las propias familias, de los desastrosos resultados que ofrecen algunos centros.

Si exceptuamos la experiencia de Madrid, la verdad es que los dos partidos nacionales defienden la dualidad pública‐concertada y, por ende, el control estatal de ambos modelos de enseñanza, siendo el PSOE más partidario del monopolio único de la pública y el PP más partidario de que la proporción pública concertada sea el reflejo de las demandas de los padres, pero siempre dentro del paraguas del Estado y del subsidio discrecional.

Somos los ciudadanos los que debemos reivindicar la transparencia y la libertad de elegir porque somos nosotros los titulares de los derechos individuales. Difícilmente saldrán de los partidos políticos del “establishment” propuestas como el cheque escolar.

Debe ser la sociedad la que exija esa regeneración, la que exija a los políticos alguna responsabilidad por su fracaso en la gestión del sistema educativo.

Hay padres que se cambian de casa, de trabajo o que fingen separarse para poder elegir el colegio de sus hijos. ¿Hasta dónde vamos a llegar?

Deberá ser la sociedad la que reclame estas reformas regeneracionistas. Las familias, las que reclamen el cheque escolar.

Los militantes de los partidos políticos, los que reivindiquen que de una vez por todas haya elecciones primarias para elegir a sus candidatos.

Los ciudadanos, los que exijan listas electorales abiertas, y un largo etcétera.

Las circunstancias para hablar en serio de implantar el cheque escolar en España no podrían ser más propicias.

Por un lado, el último informe educativo de la OCDE, PISA 2006, concluye que seguimos por debajo de la media del mundo desarrollado y bajando y que la enseñanza pública está 20 puntos por debajo de la privada.

Y, por el otro, la escuela se convierte cada vez más en un instrumento político. Es decir, que el sistema educativo es cada vez menos eficiente enseñando y, simultáneamente, amplía cada vez más los ámbitos en los que pretende actuar (educación cívica, educación en valores, medioambiental, sexual…).

Además, el contexto económico inflacionista hace cada vez más difícil para las familias llegar a fin de mes. Las familias deberían reparar en el gasto gubernamental que soportan, a fin de que reivindiquen menor presión fiscal, lo que conlleva introducir la libre competencia en la enorme red de centros educativos subvencionados.

Si aportamos algo de libertad, de competencia y de transparencia, estaremos estimulando a la iniciativa privada a instalarse en zonas desfavorecidas, ofreciendo puestos escolares a precio de cheque escolar, lo que reduciría el gasto público y mejoraría los resultados, especialmente de quienes tienen menos recursos.

La explicación es que la eficiencia que logra la libre competencia permitiría a la iniciativa privada obtener beneficios económicos cobrando el puesto escolar a precio del cheque, favoreciendo así que se instale en zonas donde no llega con el sistema actual, y dando a estas familias un instrumento que les permita exigir más calidad.

El cheque escolar no pretende ayudar a los centros educativos, ni darles estabilidad ni seguridad.

Pretende ayudar a las familias que, sin ese cheque, jamás podrían exigir y elegir distintos proyectos educativos.

Pretende igualar a pobres y a ricos a la hora de elegir colegio. Pretende, en definitiva, que los centros se tomen tan en serio la educación de los pobres como la de los ricos.

¿Cómo implantar el cheque escolar sin tener que alterar el sistema de financiación de los centros públicos y concertados a corto plazo, y sin tener
que alterar el régimen laboral de sus profesores?

Propongo que se ensaye una fórmula intermedia, preferentemente en una zona económicamente desfavorecida para hacer así indiscutibles sus beneficios y acabar con la demagogia de quienes defienden el duopolio.

El sistema que he ideado consistiría en lo siguiente:

1. Todos los alumnos recibirían un documento llamado “cheque escolar” a principios de curso.

No se trataría de un cheque con una cuantía determinada que se pudiera hacer efectiva en un banco, sino que con ese cheque, los alumnos podrían ir a un centro sostenido con fondos públicos (público o privado concertado) o a un centro privado no concertado.

2. Los alumnos que vayan a un centro sostenido con fondos públicos intercambiarían el cheque por un puesto escolar gratuito. Los alumnos que fueran a un centro privado, canjearán el cheque en el centro por el coste medio de un puesto escolar sostenido con fondos públicos.

3. Las familias podrían, en cualquier momento, retirar su cheque del centro donde cursen estudios sus hijos para llevarlo a otro centro, donde se canjearía por un puesto escolar gratuito o por el equivalente en efectivo.

Esta medida se complementaría con una factura exclusivamente informativa a través de la cual la Administración detallaría a los padres el coste que le supone al erario público la parte subvencionada de dicho puesto escolar.

Sería también necesaria una prueba externa de evaluación de los alumnos. Dicha prueba haría públicos los resultados educativos de cada centro, proporcionando a las familias y al conjunto del mercado educativo la información suficiente para poder elegir.

Es, también, un derecho de los contribuyentes conocer la eficacia y el coste de cada puesto escolar que subvencionamos.

Naturalmente sería más sencillo empezar por las etapas educativas donde no hay enseñanzas privadas concertadas, como sería el caso del Bachillerato o como se ha hecho en Madrid con la Educación Infantil.

Estas serían las consecuencias de este sistema de transición:

• Todos los alumnos recibirían el cheque escolar y todas las familias sentirían un mayor protagonismo en la elección del centro, pues podrían en cualquier momento recuperar su cheque y optar por otro centro.

• La enseñanza privada encontraría incentivos para abrir colegios en zonas desfavorecidas sin tener que optar por el concierto, que impone
unas exigencias muchas veces imposibles de cumplir.

• Un gran número de colegios privados concertados renunciaría al concierto
voluntariamente y recuperaría su autonomía, lo que supondrá un ahorro para la Administración.

• Los centros educativos tenderían a especializarse en proyectos educativos
diversificados.

• Ninguna familia pagaría dos veces por la educación de sus hijos y todas verían aumentada su capacidad de elección de centro.

En cualquier caso, este sistema mixto sería una solución para introducir libertad y competitividad a corto plazo, sin alterar el sistema de financiación pública de los centros actualmente subvencionados.

Pero a largo plazo, todos los centros deberían financiarse exclusivamente a través de la demanda de los padres, sin subvenciones del Estado encaminadas a distorsionar la demanda educativa de las familias.

Y el primer paso para lograrlo sería que los futuros colegios públicos se diseñen, desde el punto de vista legal y laboral, para que su financiación pueda depender de la demanda de las familias y no que sean extensiones de la Administración, burocráticas y difíciles de reformar.

En definitiva, lo que propongo es mayor libertad, mayor transparencia, mayor pluralismo, mayor diversidad y mayor competencia.

No defiendo a la enseñanza pública frente a la enseñanza concertada, al catalán frente al castellano, a la Formación Profesional frente a la
Universidad, a la educación laica frente a la religiosa.

Simplemente pido mecanismos, como el cheque escolar o las evaluaciones transparentes, que permitan que el sistema educativo español rompa
con el actual sistema de monopolios y sea el reflejo de una España abierta y plural de la que podemos sentirnos orgullosos.

Muchas gracias.

ALUMNES DE L’ERNEST LLUCH A ESCÒCIA

El curs 2005- 2006 la professora d’anglès, Carmen Fonseca, que ja havia fet diversos projectes “Orator“, pel qual es fan estades lingüístiques a l’estranger amb alumnes d’ESO, ens va prometre que, si coincidíem l’any següent, en seríem nosaltres els protagonistes, i aquest va ser el desencadenant del projecte de 2007.
Al setembre, com que es van acomplir els requisits, vam acordar com a tema de treball “Barcelona and its neighbourhoods”. A tots ens va agradar molt la idea i vam posar fil a l’agulla. Com que ja vèiem Edimburg a l’abast, ens vam posar a treballar amb entusiasme.

Ens vam dividir per districtes i barris. El cap de grup es feia càrrec del districte i la resta, fèiem els barris. Vam recórrer els barris, vam recollir informació, vam agafar el bus del barri, vam fer fotografies i video i vam parlar amb el veïns.
La Tània es va encarregar de fer la pàgina web i l’Albert Valls i Daniel San Luís es van encarregar del muntatge del vídeo.

El professorat del nostre institut ens va donar suport i els estem molt agraïts.

Un cop acabat el treball, el vam presentar al Centre de Recursos de Llengües Estrangeres i … molts nervis i emoció fins que hi va haver una trucada a l’institut comunicant que havíem estat seleccionats. Quina alegria !

El dia 1 de setembre, 40 alumnes de primer de batxillerat ens n’anem cap a Edimburg i no tornarem fins el dia15. Ja us podeu imaginar com ens sentim.

GRÀCIES, CARMEN!

Un projecte d’innovació a l’IES Ernest Lluch: Aprendre Història a partir de la memòria

La coneixença dels fets del nostre passat recent és un dels objectius del currículum de Ciències Socials del quart curs de l’ESO i, sovint, intentem que els nostres alumnes n’assoleixin la comprensió a partir de procediments pràctics que complementen les informacions dels llibres de text i de les explicacions magistrals. D’aquesta manera, fem ús de textos, mapes històrics, cronologies comparades, imatges i projecció de documentals o pel·lícules de ficció, recursos que, avui dia, ja formen part del bagatge acadèmic convencional.

L’augment de l’interès del nostre entorn social per la recuperació de la memòria dels fets esdevinguts en el nostre país, en els anys de la Guerra Civil i el franquisme, ens ha dut a incloure també l’entrevista directa amb persones que visqueren aquella època i que en poden donar testimoniatge, en la nostra metodologia d’aprenentatge. En la nostra decisió hi ha influït, sobretot, l’activitat d’entitats dedicades a la divulgació escolar com les Dones del 36, que visitaren el nostre centre el curs 2003-2004 convidades per la professora Carme Gil.

A partir d’aquestes premisses, des del curs passat els nostres alumnes de quart han iniciat un projecte que el Departament d’Educació ha reconegut i inclòs en el programa d’Innovació Educativa. L’activitat ha transcendit l’espai de l’aula per aprendre Història i consisteix a treballar amb els records dels supervivents d’aquells anys.
La col·laboració de les famílies i de la residència de gent gran F. Layret ens ha servit per tenir al nostre abast un seguit de persones disposades a compartir amb l’alumnat, els seus records, corroborats en alguns casos per documents o fotografies. Amb l’ús de les tècniques de l’entrevista, s’han creat documents de fonts orals que s’han enregistrat per la seva posterior anàlisi i interpretació.

Els nois i noies han pogut, d’aquesta manera, recollir de primera mà, documents i imatges que els han permès contrastar l’endarreriment econòmic i social dels anys 40 i 50, coetani a la construcció del franquisme, amb el “desarrollisme” posterior i els inicis de la societat de consum. Aquests documents gràfics complementen les aportacions vivencials de la gent gran, que ha rememorat, per als estudiants, històries de fam, violència, repressió i autoritarisme. Coincideixen amb el pas de la infància al món adult i se situen enmig de jocs, amistats i de la iniciació al treball i a l’amor.

Una petita exposició d’imatges fotogràfiques i audiovisuals, confeccionada amb material inèdit, elaborat pels alumnes de quart amb la col·laboració del Seminari de Plàstica, s’exhibeix en els locals de la Casa Golferichs i constitueix la cloenda d’aquest procés de recerca i interpretació del passat. El treball presentat permet establir un diàleg entre la tasca acadèmica dels joves i l’entorn social immediat i potencia, al mateix temps, el debat sobre la recuperació de la memòria col·lectiva.

Cèlia Cañellas
Cap del seminari d’Història de l’IES Ernest Lluch

Lisístrata: Òpera per a l’ESO

Els alumnes de l’IES ERNEST LLUCH participaran per cinquè any consecutiu en l’activitat Òpera a secundària. Aquesta activitat vol fer arribar la música contemporània a l’alumnat dels centres de secundària fent-los participar activament de la interpretació d’una òpera. Es representarà els propers dies 14 i 18 de juny al Teatre Nacional de la nostra ciutat. Aquest projecte l’organitza l’Institut d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i el Gran Teatre del Liceu.

L’òpera “LISÍSTRATA” és una adaptació lliure de l’obra d’Aristòfanes, autor de la Grècia clàssica. És una obra en un acte, que es divideix en cinc escenes, per a solistes, cor juvenil i grup instrumental. El compositor és Albert Carbonell.

A les representacions finals conflueix el treball dels diferents grups: el cor general (format per alumnes dels IES), el cor petit, solistes i els artistes professionals. Tots són dirigits per l’Elisenda Carrasco i acompanyats per la Jove Orquestra Nacional de Catalunya. Els alumnes tindran l’oportunitat de formar part i gaudir des de dins d’una obra musical portada a l’escena .

Marga Hernández
Professora de música de l’IES Ernest Lluch

SETMANA CULTURAL: TOTS HEM FET. CEIP AURÓ

La setmana del 23 al 27 d’abril vam celebrar els actes de la setmana cultural que han girat entorn del món dels llibres. Aquesta setmana ha estat, de fet, la cloenda d’una sèrie d’activitats realitzades pels alumnes de l’escola.

Partint de la proposta de la comissió de biblioteca de l’escola i amb les aportacions dels cicles, durant el segon trimestre i inici del tercer es van dur a terme una sèrie d’activitats, que en síntesi, podríem agrupar en els següents apartats:

- Cinema i literatura

Es va programar una pel·lícula, basada en un llibre, per a cada cicle. Es va fer la presentació i la lectura del llibre o de part d’ell, es va veure la pel·lícula i després es va fer un col.loqui sobre la pel.lícula i la temàtica de què tracta i es va comparar amb el llibre per tal de trobar semblances i diferències.

En alguns casos, en aquesta i en d’altres activitats hem comptat amb la col.laboració de pares i avis, als quals, des d’aquestes línies, volem agrair la seva col.laboració.

Pensem que ha resultat una activitat interessant i que ha motivat els alumnes envers la lectura i el cinema i s’ha despertat en ells l’interès per llegir i veure cinema.

Aquesta activitat també ha estat possible dur-la a terme gràcies a l’ús de les noves tecnologies ja que s’han pogut veure en pantalla gran.

- Visitem una biblioteca pública

Tots els alumnes de l’escola han anat a una biblioteca pública del barri o de fora d’ell. Els nens d’Educació Infantil i Cicle Inicial van anar a la biblioteca Lola Anglada, els de Cicle Mitjà a la biblioteca Joan Miró i els del Superior a la biblioteca Jaume Fuster.

A cadascuna de les bilioteques els responsables ens van rebre i ens van explicar el funcionament de la biblioteca, els serveis que ofereix, les condicions d’ús, etc. i ens van convidar a fer-ne ús. Cal dir que se’ns feia difícil “treure” els nens de la biblioteca de tant engrescats com estaven; així que us convidem, pares i mares, a portar-los quan us sigui possible.

- Conta contes

Tots els alumnes de l’escola han disfrutat d’unes sessions de contes fetes per molt bons especialistes en la matèria i, una vegada més, hem vist com la narració oral segueix sent una activitat que ens deixa a tots, nens i adults, bocabadats i amb ganes de sentir-ne més.

Aquesta activitat s’ha realitzat amb la col.laboració del CRP, el Districte de l’Eixample i l’AMPA de l’escola.

- L’hora del conte

Tots els nens de l’escola, en un determinat moment, estaven sentint un conte explicat pels tutors o especialistes; en el cas dels nens del Cicle Superior, per un grup de companys.

- Imaginem, juguem, llegim… a la biblioteca de l’escola.

A la biblioteca es va fer una exposició sobre el món dels pirates. Es van fer diferents racons: el tresor, jocs, disfresses, llibres sobre el món dels pirates (amb la col.laboració de la biblioteca Joan Miró), espècies, vaixell pirata, Power Point sobre els pirates i el seu món.

Tots els alumnes de l’escola hi han anat i han fet les diferents activitats; donat l’interès que ha despertat s’ha prorrogat perquè hi puguin tornar tots.

A banda d’aquestes activitats se n’han fet d’altres en funció del treball específic que cada cicle estava duent a terme: poesia, teatre, treball sobre un determinat llibre, un autor, un tema d’actualitat, escriure contes,… i tot s’ha compartit; tots hem fet coses per als altres i tots n’hem rebut dels altres.

Vam cloure la setmana amb “El follet valent”; una meravella duta a terme pels mestres de música i els alumnes.

Resumint: UNA EXPERIÈNCIA PER COMPARTIR

CEIP AURÓ

La Clara Carreras Marín rep un dels premis CIRIT 2006 pel seu treball de recerca de segon de batxillerat “Els hàbits alimentaris dels joves. El cas dels estudiants de l’IES MARAGAll”.

Recentment s’ha resolt la convocatòria dels Premis CIRIT 2006, que tenen com a objectiu fomentar l’esperit científic del jovent.

Un del treballs guardonats ha estat el de la Clara Carreras, que anteriorment ja havia rebut un altre premi atorgat per l’Abat Oliba CEU, amb motiu del qual ja es van publicar en aquesta mateixa pàgina els principals eixos del treball.

El passat 16 de desembre la Clara Carreras i la seva tutora del Treball de Recerca, Sra. Carme Fàbregas, Cap del Seminari de Ciències Naturals de l’IES Maragall, van assistir a l’acte de lliurament de premis, celebrat al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, sota la presidència del Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, Sr. Josep Huguet.

La nostra enhorabona, Clara, per aquests premis externs al centre, que han de refermar la teva confiança per a aconseguir les metes que t’hagis proposat.

Maribel Barrionuevo, en nom del professorat de l’IES Maragall

Concert dia 2 de desembre a l’Església de Sant Pacià

Per segon any consecutiu, la nostra AMPA organitza un nou cicle de concerts extraescolars. La participació en aquests concerts, per part dels alumnes, és totalment gratuïta i voluntària, i es basa en la filosofia de sortir a tocar fora del Conservatori i amb un públic diferent a l’habitual.

Primer concert:

Dia: 2 de desembre de 2006
Hora: 20,30
Lloc: Església de Sant Pacià, carrer de les Monges, 27 (Barri de Sant Andreu)

Entrada gratuïta. Hi sou tots convidats.

AMPA-BRUC

La manca de places públiques dels estudis de música a Barcelona i a Catalunya

Carta enviada a la Conselleria d’Educació i Universitats i a l’Institut Municipal d’Educació

“Us trametem aquest escrit fruit de la nostra inquietud i preocupació sobre la precarietat actual en el nombre de places públiques dels diferents graus dels estudis de música. Esperem que hi poseu la màxima atenció, els alumnes que segueixen aquests estudis s’han de cuidar especialment, ells fan un doble esforç; però la música té connotacions que van més enllà: és transforma en un fet social positiu i integrador i l’Administració també ha de direccionar els seus esforços en tots els sentits, pel cap alt i pel cap baix.

Efectivament hi ha un deute musical que després de vint o trenta anys no hi ha manera que paguin ni la nostra ciutat ni el nostre país: L’ensenyament musical. Podem convenir que hem renovat la ciutat amb infraestructures de transport, centres de cultura, descentralització administrativa, neteja de façanes, places i zones verdes i probablement moltes altres coses, però desgraciadament no hi ha hagut manera que aquests progressos hagin arribat a l’ensenyament musical. La ciutat continua amb una relació llastimosament retardada entre el nombre d’escoles de música públiques per milers d’habitants, amb un sol conservatori públic de grau mitjà per a quasi dos milions d’habitants i un únic conservatori superior públic (ESMUC) per a 7 milions d’habitants.

Així, els ciutadans de Barcelona estem molt més mal servits que la majoria de les altres ciutats de Catalunya, tant siguin les grans com les petites. Fora de Barcelona la proporció és, aproximadament, d’una escola de música pública cada 50.000 habitants. Es a dir, que a Barcelona ens en tocarien…trenta! I quantes en tenim?…tres! Al Baix Llobregat n’hi ha prop d’una desena i quasi totes públiques. És demostratiu constatar que no fou fins l’any 1992 que Barcelona va obrir la seva primera escola de música i, per tant, estaríem millor si les promeses electorals, ja de l’anterior alcalde (una escola pública de música per cada districte), s’haguessin complert. La gestió a quatre mans de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya en l’ensenyament musical és doncs molt deficient, almenys quantitativament. Tampoc és que qualitativament s’hagin significat. A partir de moment en què el Conservatori Municipal de Música de Barcelona va deixar de ser Superior per la creació de l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) es va produir una crisi en el centre en la que va semblar que ningú s’ocupava de la seva recuperació si tenim en compte el que va costar reprendre els ànims i l’empenta. Pel que sembla cap administració n’agafava les regnes.

Tampoc és que el Govern de la Generalitat de Catalunya hagi ajudat massa en aquesta trajectòria. Malgrat ser els titulars de l’ensenyament superior, la creació de l’ESMUC no es va produir fins després de 20 anys de tenir aquesta competència -no podem obviar que es va vestir un sant (ESMUC) despullant-ne un altre (CSMMB)-. La creació de l’ESMUC es va fer d’esquena o descoordinadament als conservatoris de grau mitjà de Catalunya i finalment, només n’hi ha una. És a dir que, per exemple, de la possible vintena de pianistes que surten de cadascun dels conservatoris de grau mitjà, només 4 o 5 poden tenir-ne plaça. La resta, a la privada (el Liceu) molt cara i per a moltes butxaques inabastable, a l’estranger o als conservatoris superiors d’altres comunitats autònomes que sí que en tenen més (un per província al País Valencià, per exemple). Tampoc servirà de massa a Barcelona (1,5 milions d’habitants) la intenció del Departament d’Educació que hi hagi un centre públic en poblacions de més de 20.000 habitants si no s’aplica aquesta xifra per barris.

En definitiva, la ciutat i el país han de pagar urgentment el seu deute amb l’ensenyament musical. Hem retrocedit respecte a les taxes de dècades enrere en ensenyament musical mitjà, tenim un dèficit important comparat amb Europa i, fins i tot, amb la majoria de les ciutats espanyoles. I no és qüestió que els barcelonins siguem els únics que ens ho haguem de pagar de la nostra butxaca a base d’escoles privades.

Així doncs, els sotasignats, usuaris de les escoles de música de grau elemental i Conservatoris de grau mitjà, pares i mares o ciutadans d’aquesta ciutat i d’aquest país preocupats per l’ensenyament musical, reclamem, en l’àmbit de les seves competències, a l’Ajuntament de Barcelona i a la Generalitat de Catalunya:

- L’atenció que es mereix l’ensenyament musical a Barcelona i a Catalunya i incrementar-ne les oportunitats d’ensenyament públic.
- Una escola de música de grau elemental pública en cada barri i, com a mínim i immediatament, una en cada districte de Barcelona.
- Augmentar el nombre de places d’ensenyament musical públic de grau mitjà.
- Incrementar les places públiques ofertades de grau superior de música obrint noves escoles superiors públiques d’aquests nivells a les altres províncies catalanes o arribant a acords amb altres institucions superiors.

Atentament,

AMPA-BRUC
Associació de Mares i Pares dels Alumnes del
Conservatori Municipal de Música de Barcelona

Barcelona, 24 de maig de 2006″

Arran d’aquest escrit que vam trametre, com hem dit abans, al Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya i a l’Institut Municipal d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona sobre la inquietud de la nostra AMPA per la qüestió de la manca de places públiques de música a la demarcació de Barcelona, aquests dos organismes ens van convocar a una reunió el dia 2 d’octubre d’enguany. Cal comentar que, a primer cop d’ull, la reunió ens va semblar positiva i vam copsar per part d’ambdues Administracions bones intencions.

L’Ajuntament té previst obrir el curs vinent (2006-2007) una escola municipal de música de Grau Elemental a Nou Barris i de cara al (2007-2008) una altra a Horta-Guinardó. Hi ha la previsió que totes les capitals de comarca de més de 20.000 habitants tinguin una escola pública de música de Grau Elemental. Pel que fa al Grau Mitjà, impartit pels Conservatoris, no està previst cap ampliació de places, perquè segons el Departament d’Educació cobreixen la demanda existent. El cas que denota insuficiència de places i que així ho va reconèixer l’Administració, és l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya), aquesta ha d’absorbir tots els alumnes que surten dels onze Conservatoris de Catalunya, més els que es vulguin presentar de les escoles privades i també els que vinguin de fora de Catalunya, d’Europa i de la resta del món.

És important que l’Administració reconegui manca de places per poder començar a treballar en aquest sentit per obtenir una possible solució. Però també ens van indicar que no sabien com aniria pel fet de les properes eleccions. Bé, ara tenim un nou Govern que segons ell mateix és d’esquerra i progressista i se’n diu d’entesa. Aquesta entesa no només ha de ser entre ells, ens hem d’entendre tots, no ens poden deixar al marge. Els estudis de musica no poden ser una /rara avis/, han d’estar en les mateixes condicions d’accés que els demés estudis superiors, han d’haver suficients places en tots els nivells, en definitiva ens hauran d’escoltar.

Mentrestant, les nostres demandes resten en peu esperant que les promeses o paraules, ja fetes anteriorment, es converteixin en fets; des dels aspectes més generals (ampliació de les possibilitats de places públiques per a estudiar música en tots els nivells), fins als més particulars (aplicació de polítiques socials com l’ajut a les famílies nombroses) o les estructurals (integració i coordinació entre els diferents nivells de l’educació musical a Catalunya).

AMPA-BRUC
Associació de Mares i Pares dels alumnes del
Conservatori Municipal de Música de Barcelona

L’Abat Oliba CEU premia el Treball de Recerca d’una alumna de l’IES Maragall.

El passat mes d’abril, la Clara Carreras Marín va ser guardonada amb el primer premi Abat Oliba CEU a la Recerca per a Alumnes de Batxillerat, a l’apartat de Psicologia i Educació, pel seu treball de recerca de segon de batxillerat “Els hàbits alimentaris dels joves” , basat en un tractament estadístic de les dades obtingudes amb un qüestionari de 60 preguntes passat a 86 joves de l’IES Maragall, centre en el qual ha cursat l’ESO i el Batxillerat.
La pròpia alumna defineix així el seu treball:” És una recerca sobre salut, cultura i medi ambient, amb l’objectiu de comprovar l’existència d’un model de conducta alimentari de l’adolescència”
Com a resultat del seu treball ha trobat que no hi ha grans diferències de comportament alimentari entre nois i noies malgrat que “les noies reflecteixen més que els nois els seus estats anímics en el menjar “. Però “tant nois com noies donen gran importància al menjar en relació a la seva aparença física, referent d’identificació de la seva personalitat”.
I pel que fa a la influència de la família, observa que “els joves tenen un grau elevat d’independència respecte a la família pel que fa al menjar, raó per la qual tenen una gran desestructuració dels àpats i un model alimentari cada cop més allunyat de la dieta mediterrània, tot i que diuen que la coneixen i en valoren la seva qualitat nutricional”.
I conclou que “el comportament alimentari dels joves denota les arrels culturals familiars, però les modifiquen i adapten al seu medi ambient urbà i social, podent ser una peça clau en el procés d’homogeneïtzació alimentària”.

El dia 11 de maig la Clara Carreras, acompanyada pels seus familiars i professorat del centre, va assistir a l’acte de lliurament de guardons d’aquesta setena edició dels Premis Abat Oliba CEU que va ser presidit pel Vicerrector, Dr. Ferran Porta.

Maribel Barrionuevo, professora de l’IES Maragall

TROBADA D’AMPA DE LES ESCOLES I INSTITUTS PÚBLICS DE L’EIXAMPLE

Benvolgudes i Benvolguts,

A partir del proper dia 2 de novembre i fins al 15 de desembre es celebren arreu de Catalunya eleccions al Consell Escolar dels centres educatius. Aquest és un procés que es produeix cada dos anys per renovar la meitat dels membres de tots els sectors que hi són representats, entre ells el nostre, els de les mares i pares dels alumnes. Enguany la renovació dels consells es produeix per primera vegada des de l’aprovació de Llei Orgànica d’Educació (LOE), d’àmbit estatal, que atorga noves funcions als Consells Escolars tot recuperant la seva condició d’òrgans col·legiats de govern de les nostres escoles i instituts.

Si alguna cosa ha caracteritzat les eleccions als Consells Escolars de centre en els darrers anys ha estat la poca participació que han demostrat les mares i els pares, -a l’entorn del 10% a les darreres que es van celebrar-, a l’hora d’anar a votar. A la FaPaC ens preocupa i ens ocupa aquesta abstenció perquè malauradament la seva persistència serveix, entre altres coses, per posar en qüestió per part dels seus detractors, el model d’escola democràtica i participativa, i l’aportació que des del sector de les famílies podem arribar a assolir-hi. Posar en evidència la crisi de la participació és quelcom que no podem defugir, però lluny d’instal·lar-nos en el plany i en l’abandonament pensem que cal afrontar aquesta situació des de l’anàlisi de les seves causes, que poden ser diverses, i l’obertura del debat compartit entre les associacions de mares i pares d’alumnes per eixamplar les nostres perspectives fugint de l’endogàmia, i renovar les estratègies cercant un revulsiu per fer renéixer la il·lusió de participar en quelcom tant important com és la millora qualitativa de les escoles i instituts de les nostres filles i fills.

Ens plau de convidar-vos a la trobada de representants d’AMPA dels CEIP i IES del Districte de l’Eixample que celebrarem al CEIP Ramon Llull el proper dimarts dia 14 de novembre a les 18.30h. i fins les 20.30h., on parlarem dels Consells Escolars, de les seves funcions i utilitat, i del perfil que haurien de tenir les mares i els pares que hi participen. Parlarem de les properes eleccions i de com i de quina manera podem elaborar estratègies per a millorar la participació dels pares i les mares dels nostres centres. Contrastarem, en definitiva, que les AMPA del districte tenim moltes coses en comú i potser descobrirem que compartint-les podem recuperar la il·lusió que dóna el fet de no sentir-nos tant sols davant d’aquest procés tant important, per a la credibilitat de l’escola pública, democràtica i participativa, en favor d’una millor educació per als nostres fills.

No hi falteu, us hi esperem a tothom amb la il·lusió de compartir el debat.

Fins aleshores,

FaPaC
Delegació Barcelona Ciutat

La blocosfera catalana

Els blocs són actualment el fenomen més emergent i popular a Internet. Ho demostren les xifres: cada cinc mesos, es dobla el nombre de blocs al món. La comunitat linguística catalana no n’és una excepció. En pocs anys, des del 1999, han sortit blocs en català com bolets, de les més diverses temàtiques i autors, des de persones desconegudes fins a polítics, cantants i escriptors famosos. Aquesta revolucio ha estat possible gràcies a l’aparició de serveis gratuïts d’allotjament i creacio de blocs, que faciliten molt la tasca de mantenir un bloc i permeten que pugui fer-ho una persona sense coneixements técnics, i també els directoris Catapings i Bitàcoles.net, que ofereixen un punt de partida per localitzar els blocs en català. Aquests serveis són la columna vertebral de la blocosfera catalana, que alguns anomenen catosfera i que es basa majoritariament en el voluntariat: ningú no hi guanya diners i tot es fa per vocació. Encara que la catosfera no té la gran influència social i política que han aconseguit els blocs als Estats Units, s’hi acosta cada dia més, aprofitant un forat clau a Catalunya: la manca de mitjans de comunicació en català.

Des de l’aparició d’aquesta nova forma de publicació a Internet, a finals dels anys noranta, ha estat contínua la discussió sobre què és i què no és un bloc. Ras i curt, un bloc és un web on una o més persones publiquen regularment enllaços a altres llocs d’Internet, comenten notícies o expliquen la seva vida. Cada nova entrada s’anomena article (o post, de l’anglès). Els articles s’ordenen cronològicament, a dalt els més recents i, com més avall, més antics. La majoria de blocs permeten que els lectors hi posin comentaris, que a vegades generen discussions més interessants que l’article que les ha generat.

L’estructura bàsica del bloc és una part central, on es publiquen els articles, i diverses seccions on no falten l’arxiu d’articles publicats i una llista d’altres blocs que el blocaire considera interessants i recomana als seus lectors.

Mercè Molist
Periodista i escriptora.

El concepte de bitàcola (o bloc)

Igual que navegació, el concepte de bitàcola prové de la nàutica: representa el diari d’un vaixell, el document que enregistra els esdeveniments i els incidents d’una travessia; el registre és cronològic, successiu. Aquest concepte de bitàcola (o quadern de bitàcola), transportat al món digital tal com s’ha fet en altres parcel·les de la realitat que també s’hi van transportar per la via de la metàfora, és un lloc web. Aquí, un autor o un conjunt d’autors publiquen missatges, d’una manera cronològica, successiva, sobre temes concrets. És una mena de diari personal, però interactiu, ja que qualsevol persona pot llegir i debatre la informació que s’hi presenta.

Aquesta comunicació no té intermediaris —podrien restringir-ne la llibertat— i esdevé, en conseqüència, un recurs d’informació que complementa les llistes de distribució i els grups de notícies. La principal singularitat de la bitàcola és la senzillesa (i, a més, és de baix cost). Sense gaires coneixements sobre edició ni —menys encara— sobre publicació i manteniment de llocs web, s’hi pot escriure tot el que es vulgui, publicar-ho i adreçar-ho a una comunitat nombrosa d’individus mitjançant un web atractiu, i facilitar-los un espai de discussió. També anomenades blocs (weblogs o simplement blogs, en anglès), ja hi ha moltes bitàcoles a la xarxa d’Internet, i són de tipus diversos. N’hi ha de personals, la funció de les quals és ressenyar les activitats o les preocupacions de l’autor; són les més nombroses, però potser també les menys interessants des del punt de vista informatiu perquè els seus autors sovint confonen la possibilitat de publicar amb la necessitat de fer-ho. Hi ha bitàcoles corporatives, que han estat creades amb la finalitat de servir com a butlletí d’informació i comunicació entre els membres d’una organització, o són per transmetre notícies, per oferir recursos, per suscitar el debat. I n’hi ha de temàtiques, que són gestionades per una persona o per un grup de persones amb l’objectiu de recollir aportacions sobre un tema definit; en termes informatius, potser són aquestes darreres les més riques o, com a mínim, les més fiables. Independentment de com siguin, les bitàcoles ofereixen una informació sempre actual, versen sobre qüestions relacionades amb la informació que és accessible a Internet i ofereixen als lectors l’oportunitat de respondre els articles que s’hi publiquen.

Jorge Franganillo
Gestor de información especialista en tecnología del web.
Facultat de Biblioteconomia i Documentació.
Universitat de Barcelona.

El Bloc de l’Eixample Escolar. Un nou espai per a la participació

Què és un bloc?
Un bloc és un web on la gent pot publicar escrits, que s’ordenen cronològicament. Aquests escrits poden ser informacions recollides d’altres fonts, opinions personals o comentaris a escrits que hagin aparegut anteriorment al bloc. Aquesta és la gràcia: tothom hi pot dir la seva. I per això us animem a participar en el debat que ens agradaria generar amb aquesta iniciativa.

Portada num.21 d’en Carles Ferrer

EL CONCURS CANGUR A L’IES MARAGALL

El concurs Cangur que organitza a Catalunya la Societat Catalana de Matemàtiques des del 1996 s’emmarca dins de la competició internacional “Le kangourou sans frontières” (”El cangur sense fronteres”), on els problemes objecte del concurs són proposats i triats conjuntament pels representants dels més de 40 països d’Europa, Àsia i Amèrica que hi participen. L’any 2006 al voltant de 4.000.000 d’estudiants de tot el món van participar al concurs.

El concurs Cangur consisteix en una prova de Matemàtiques on els alumnes s’enfronten a 30 problemes que han de resoldre en un temps màxim de 75 minuts, triant la resposta correcta d’entre les cinc que se’ls proposen per a cada problema.
Hi ha quatre nivells, adreçats respectivament als estudiants de 3r i 4t d’ESO i 1r i 2n de Batxillerat, i el conjunt de problemes proposats és diferent per a cada nivell.

Des de fa uns pocs anys, el Departament de Matemàtiques de l’Institut Maragall ofereix a 2n cicle d’ESO un crèdit d’ampliació adreçat als alumnes que vulguin millorar el seu desenvolupament en aquesta prova, amb uns resultats remarcables al 2006: dels 12 alumnes de 2n cicle d’ESO de l’Institut Maragall que competien dins dels 10.548 estudiants que participaven en aquests nivells, 4 han quedat classificats entre l’1% dels millors i han obtingut Menció Honorífica de la SCM. Tres d’aquest quatre alumnes són nascuts fora de Catalunya, amb el mèrit afegit que suposa l’obtenció d’aquest resultat en un concurs on la bona comprensió de la llengua catalana és molt important .

Especialment destacada ha estat l’actuació de l’Ivan Geffner, qui ha obtingut el primer premi del seu nivell i ho ha fet amb la màxima puntuació possible, perquè ha contestat correctament totes les preguntes de la prova.

A l’Acte de lliurament de premis que es va fer el passat 4 de maig al Paranimf de la Universitat de Barcelona van ser convidats tres d’aquests alumnes, amb els seus familiars i professorat. La fotografia que s’adjunta correspon a aquest Acte.

Maribel Barrionuevo
Cap del Departament de Matemàtiques de l’IES Maragall

Les flautes no sonen per casualitatat

Les flautes no sonen per casualitatat

Es renova per un any el conveni entre l’IMEB i el Departament d’Educació per continuar el projecte de música al CEIP Concepció.

A mitjan gener van saltar totes les alarmes. Des de l’Administració arribaven missatges anunciant canvis en la continuïtat del projecte de música a la nostra escola (que acabava el juny), especialment pel que fa al seu finançament. Un altre cop (Hi quuants en portem…?) calia tornar a mobilitzar-se per reclamar l’estabilitat d’un projecte que a totes llums ens sembla que té avantatges per tots els costats i per tots els implicats.

Pels que no sapigueu en què consisteix el projecte de música, permeteu que us en fem dues (o tres) ratlles. Des del curs 1990-91, quan es va renovar la trajectòria acadèmica de l’escola (aleshores “Puríssima” Concepció i ara, sense l’epítet escolàstic) es va pensar que, aprofitant el veïnatge del Conservatori Municipal de Música, bé es podria donar un valor afegit al projecte de centre amb la incorporació de la música –en un sentit ampli– com una assignatura curricular.

Al final del cicle de primària, cada nen i nena hauria de saber tocar un instrument i, a més, fer-ho de forma conjunta. Des d’aleshores, aquest ha estat un símbol d’identitat que ha permès revitalitzar i prestigiar l’escola en un barri on no predominen precisament els centres públics, ans al contrari. El conveni acordava que el govern autonòmic passaria anualment els diners a l’administració local, i aquesta es faria càrrec de contractar els mestres que, en horari lectiu, donarien les classes d’instrument als alumnes. La compra d’instruments anava a càrrec de cada família (tot i que en els darrers anys ja s’ha constituït un petit banc d’instruments, per a famílies amb menys recursos). Es va començar només amb piano i violí i, a poc a poc, se n’anaren introduint d’altres. Fins que es va poder formar una vertadera orquestra (no simfònica, però deu-n’hi do!). Els que la vam sentir tocar, ens emociona recordar-ho. I més ens emociona el projecte actual, engegat fa quatre cursos en un veritable tour de force, amb la creació de quatre singulars i prestigioses Big Bands, apadrinades cada una per orquestres professionals del país.

Ja fa quinze anys, que tira endavant el projecte. Si això és factible, que ho és, i funciona prou bé, que funciona, aleshores…, perquè caram hem d’estar patint cada any? Més i quan, la mateixa Administració acostuma a convidar a aquestes formacions a actes que ella promou. Serà que es tracta realment d’això: d’un projecte públic, integrador i participatiu? Deu ser que tots plegats (nens i nenes, mestres, pares i mares i administració) no ho estem fent, tan malament?

Potser hom pensa que el fet d’integrar la música en l’ensenyament reglat obligatori és un privilegi, i que el que caldria és que aquesta matèria es donés com una activitat extraescolar, a càrrec de la butxaca de les famílies. Potser sí que és un privilegi. Però el que a l’AMPA li agradaria és que fos un privilegi compartit arreu i estès a molts més centres d’ensenyament públic. I no només amb la música. Podrien haver-hi diferents especialitzats artístiques que caracteritzessin diferents centres escolars: la música, l’educació visual i plàstica, la dansa, els idiomes…

Però ara per ara, tenim el que tenim i respirem tranquils. El dia 8 de febrer, des de la Delegació Territorial se’ns informava que el Departament d’Educació i l’IMBE prorrogaven un any més el conveni. I es creava una comissió de seguiment a tres bandes: Inspecció d’Ensenyament, IMEB i CEIP, per estudiar millores al projecte i la seva continuïtat a més llarg termini. I això és prou important quan des de l’AMPA de la Concepció i de la de l’Institut Balmes –on van molts dels alumnes del centre en acabar la primària–, es parla de continuar aquest projecte en l’ensenyament secundari.

És evident que la flauta no ha sonat per casualitat. La celeritat de l’acord ha vingut per la pressió ràpida i eficient exercida per l’AMPA, per la direcció del centre i tot el Consell escolar i pels pares i mares que amb les seves gestions personals amb els mitjans de comunicació o amb accés a l’Administració han col·laborat en aconseguir la continuïtat.

Per sort, som pocs i ben avinguts.

I ara, anem per a un nou concert.

Josep Melero
CEIP Concepció

Ja era hora!

Què es pot dir, a hores d’ara sobre el Pacte Nacional per l’Educació, després de quasi un any i mig de debat i negociacions sobre el mateix.
En primer lloc, cal destacar l’ampli consens assolit entorn a la seva signatura: una vintena d’organitzacions del món de l’educació de Catalunya l’han subscrit, la qual cosa permetrà que aquest pacte sigui una sòlida base per a la futura Llei Catalana d’Educació, tal com el mateix text signat preveu. Al mateix temps recull el compromís del Govern a assolir en un termini de sis anys un 6% del PIB en el pressupost per a l’educació.

L’objectiu bàsic del Pacte és aconseguir unes pautes comunes per a tots els centres sostinguts amb fons públics, tant pel que fa a l’oferta educativa com per a l’admissió d’alumnat.

Les mesures concretes acordades per fer realitat aquest objectiu s’agrupen al voltant de 5 grans eixos: autonomia de centres, professionals de l’educació, corresponsabilitat dels ajuntaments amb l’educació, el Servei Públic Educatiu, i famílies i educació. És en el context d’aquest darrer apartat on se situen mesures com:

Suport a l’obertura de centres educatius des del primer dia de setembre fins al darrer dia de juny i, si s’escau, el mes de juliol, per realitzar activitats socioeducatives. Aconseguir que tots els centres ofereixin activitats més enllà de l’horari lectiu i que cap infant en quedi exclòs. Es durà a terme en col·laboració amb AMPA i ajuntaments, i mitjançant copagament.
Generalització del Programa cooperatiu per a la reutilització dels llibres de text mitjançant el sistema de préstec, amb aportacions de les famílies i assegurant la gratuïtat per les que tenen menys recursos econòmics.
Beques de menjador. Per donar resposta a l’augment de la població i als alumnes escolaritzats en centres privats concertats que compleixin els requisits establerts.
Ajuts per acolliments matinals, incrementant el nombre de centres beneficiaris i la quantitat aportada.
Ajuts per al funcionament de les AMPA i programes de formació, per tal que les famílies incrementin la seva participació en l’educació dels seus fills. Així mateix, el Govern impulsarà mesures fiscals a les AMPA com a associacions d’utilitat pública.
Ajuts al funcionament d’associacions d’estudiants i projectes participatius de l’alumnat en la vida dels centres.

Les activitats socioeducatives i extraescolars les realitzaran professionals especialitzats en temps de lleure. A tal efecte, el Departament d’Educació promourà la normativa oportuna que determinarà els criteris d’acreditació mínims que hauran de reunir les activitats extraescolars a fi de garantir el compliment de la seva funció socieducativa.

Pel que fa al tema que més debat i tinta ha vessat als mitjans de comunicació, és a dir la voluntat del Departament d’Educació, com a titular dels centres públics del nostre país, d’implantar la sisena hora lectiva a l’alumnat de primària (ja la tenen els dels centres concertats), cal dir que aquesta mesura s’inclou en el que el Pacte anomena Servei Públic Educatiu. El Servei Públic Educatiu s’articula a partir dels principis i objectius de satisfer l’accés universal al dret a l’educació, atendre totes les necessitats educatives en un marc d’igualtat d’oportunitats, llibertat d’ensenyament i homologació de les condicions laborals i docents dels professionals que hi treballin. Amb aquest sentit s’acorden l’harmonització dels horaris, jornada i calendari. Tots els centres sostinguts amb fons públics assumiran el mateix grau de compromís en l’escolarització de l’alumnat de tot tipus.Pel que fa a la corresponsabilitat dels ajuntaments amb l’educació, el pacte preveu la seva implicació en la distribució equitativa de l’alumnat a través de les oficines municipals d’educació. Així mateix, impulsaran plans educatius d’entorn per avançar en l’educació integral de tot l’alumnat i promoure la cohesió social i convenis per activitats extraescolars que siguin impulsades pels propis ajuntaments.

En referència als professionals de l’educació cal destacar que per impulsar l’acció tutorial, l’orientació i l’atenció a les famílies en l’educació primària, es reduirà l’horari lectiu dels mestres (una hora al curs 2006-2007 i una hora al curs 2007-2008), que dedicaran dues hores setmanals a millorar l’atenció a les famílies.

S’incorporaran altres professionals de l’educació per donar suport a la tasca educativa, com són tècnics superiors d’educació infantil, auxiliars i educadors i tècnics superiors en integració social.

Es garantirà la formació permanent de tot el professorat i es prioritzarà la formació en centre i/o xarxa de centres.
Per últim, cal remarcar que el Govern de la Generalitat ha presentat una Memòria Econòmica que compromet en els quatre propers anys les partides pressupostàries necessàries per poder portar a terme totes les mesures acordades. Així mateix, s’ha acordat la constitució d’una Comissió de Seguiment del Pacte que vetllarà per la seva interpretació i aplicació.

Ja era hora que a Catalunya comencés un procés per acabar amb la dualització de la xarxa educativa que posava seriosament en perill la cohesió social del nostre país. Això és el que el Pacte Nacional per l’Educació pretén.

Lluís Filella
Federació d’Ensenyament de CCOO de Catalunya

La nostra part del Pacte

Aquests dies s’està treballant a nivell d’institucions i associacions sobre el Pacte Nacional per a L’Educació. Aquest mateix número de l’Eixample Escolar en parla.

Hem buscat a internet, a la pàgina del Departament d’Educació i allà ho explica tot, què és, com participar-hi…
Diu que el “Pacte Nacional per a l’Educació té un objectiu : pretén que aquest sigui expressió del compromís amb el futur de l’educació per part del conjunt de la societat, de la comunitat educativa i del Govern de la Generalitat. Un compromís amb l’educació que necessita la Catalunya del segle XXI.”

Com a pares i mares creiem que també ens convé pensar quin és el nostre paper, com a persones individuals, en tot això d’educar .

Pensem en totes aquelles coses que semblaria evident que són feina nostra, de les famílies, però que sovint conscient o inconscientment aboquem a l’escola.

Parlem de puntualitat per arribar a l’escola o per marxar-ne; d’hàbits d’autonomia personal: vestir-se, desvestir-se, rentar-se, menjar sols i soles, recollir, ser responsable de les nostres coses i de les comuns; del hàbits socials: saludar, escoltar, compartir, ….

Parlem de totes aquelles coses que donen feina, però que és la nostra feina i que no podem delegar en l’escola (com si nosaltres no fóssim escola!) o en la societat (com si no en fóssim membres!).

És interessant participar en tot aquest procés del Pacte per a l’Educació, us hi convidem, però cal abans tenir clar que hem de fer la nostra part del pacte.

Saül Dalmau
AMPA CEIP Les Glòries

Benvingut sigui el Pacte Nacional per l’Educació

Sobretot pel que fa a la posada en comú dels criteris que han de regir el món educatiu i que recauen sobre els infants i joves que conduiran la nostra societat del futur.

A més de l’ampliació del calendari escolar i la 6a hora lectiva s’han signat altres temes molt importants pel que fa a criteris globals d’homogeneització per als centres educatius, tenint en compte que l’ensenyament és un dret universal i que tots hem de tenir dret a un ensenyament de qualitat.

Des de fa molt de temps, els centres educatius públics han anat oferint prestacions més enllà de les estrictament marcades per les lleis del sistema educatiu per donar sortides a les necessitats socials –acolliments matinals, activitats extraescolars, reutilització de llibres de text, …-. Aquests serveis s’han vehiculat la gran majoria de les vegades mitjançant les AMPA.. En aquest cas, sembla que el Pacte ve al darrere recollint la feina feta i endreçant-la.

Ara tots aquests temes es canalitzen i formen un gran Pacte, que es concretarà en una futura Llei. Realment cal una potenciació de l’educació i la cultura. L’educació és un gran vaixell on cadascú té les seves tasques i la seva responsabilitat. Però cal algú que el dirigeixi. Ara sembla que es veuen punts de llum, però vigilem que no ens enlluernin.

Núria Carré
AMPA-BRUC

75è Aniversari.

El 29 de març d’enguany, el CEIP Ramon Llull celebra el seu 75è aniversari.

L’escola va ser inaugurada l’any 1931, poc abans de la proclamació de la República. L’acte d’inauguració oficial va tenir lloc al grup escolar “Milà i Fontanals i Lluïsa Cura” a la qual varen assistir, entre d’altres, l’alcalde de Barcelona, comte de Güell, diferents personalitats de la política i la cultura del moment, com el rector de la Universitat, el doctor Soler i Batlle, membres del Patronat Escolar i la directora del grup escolar “Milà i Fontanals i Lluïsa Cura”, la senyora Rosa Sensat.

No només va tenir lloc la inauguració de la nostra escola, sinó també la de les escoles Baldiri Reixach, Bonaventura Carles Aribau, Pi Margall, Lluís Vives, Milà i Fontanals i Lluïsa Cura, Mn. Jacint Verdaguer, Pere Vila, Sant Ramon de Penyafort, Dolors Monserdà, G. E. de Les Corts, l’Escola Maternal Forestier i l’Escola a l’Aire lliure Ignasi Iglesies.
L’any 1916 va tenir lloc la creació d’una Comissió de Cultura que tenia com objectiu la creació de noves escoles on l’educació fos catalana, popular i de qualitat i el grup escolar “Ramon Llull” és un dels exemples d’aquesta política escolar de l’Ajuntament de Barcelona del primer terç del segle passat.

El temps ha passat, la societat ha canviat i nosaltres també, però el que no canvia és el desig dels pares de voler una educació de qualitat per als seus fills i filles; estic convençuda que els nens i nenes que van al Ramon Llull la tenen.
Des d’aquell 29 de març de 1931 molts nens i nenes han estudiat, han jugat, han rigut i segurament també han plorat en aquesta escola, és a dir, s’han format com a persones. Espero que durant molt temps altres nens i nenes ho puguin continuar fent.

Felicitats, CEIP Ramon Llull!

Gemma García
CEIP Ramon Llull